Carles Rebassa. Eren ells

27.09.2016

Eren ells, l’òpera prima narrativa de Carles Rebassa, ha guanyat el XXVI Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler. Aquesta obra és abastable des de moltes òptiques, la qual cosa encara la fa més rica i profunda. Els perquès de tot plegat parteixen d’una sola raó. Bona part de la novel·la toca un tema essencial: la identitat. Aquest febrer també ha estat mereixedora del Premi Ciutat de Barcelona.

Carles Rebassa f

Carles Rebassa

El moment en què es construeix una identitat —ja sigui col·lectiva, ja sigui personal— és un moment, de vegades, d’indefinició i, alhora, de definició. Perquè precisament és un moment constituent, de posada de fonaments, de vacil·lacions i d’anades i vingudes. I això, en la personalitat d’uns adolescents que estudien el Batxillerat, que provenen d’un context molt marcat i determinat per factors com la homofòbia, la pobresa, o el tedi que, en alguns casos, els porta a l’abstracció de drogues i d’alcohol, no és pas poca cosa.

Eren ells es caracteritza per un domini lingüístic excel·lent i la narració, àgil, desenvolupa la història en un món que ha deixat de banda la infantesa. Una novel·la d’iniciació, amb les bruteses dels adults, que perden tot allò naïf que poguessin tenir. I més encara, si en el si d’aquesta història hi trobem triangles amorosos, ja siguin de tendència homosexual o de l’heterosexualitat presumptament imperant, amb favors sexuals, xantatges emocionals o bé carències de caire sentimental, veurem que tot es fa una mica més complex. Alhora, aquestes relacions, estan condicionades pel més «negre» de l’ànima humana: falsedat, fer coses d’amagat, fer el que no està permès… I la mort. Acompanyada d’un altre verb: «vexar», i vexar qui és diferent… i voler-lo subjugar. Partir del «sóc» i reforçar-ho amb l’oposat.

Tot això també propicia que el narrador tibi la veta narrativa en alguns casos i deixi escrites escenes molt indicatives i de molta qualitat. Un exemple en aquesta línia, però que s’escapa una mica del que és general, és el tractament de l’assetjament que es fa a un personatge quan comença a reconèixer públicament la seva homosexualitat: el vexen fins a dur-lo a terra, de genollons, com si hagués de practicar-los una fel·lació. Tot això, és clar, tindrà conseqüències. Altrament dit: això és refermar-se, des de l’agressió, construir-se per oposició. I això no és res que, en part i semblança remota, no haguem vist o viscut tots. Perquè això és el pas de l’adolescència a la joventut, és la recerca de la identitat, i per a ells, els personatges d’aquesta narració, també és un símptoma de la marginalitat, per rol, per context social, per context econòmic. Tot això, que podria ser el què, es vesteix imprescindiblement amb el com: que és el domini excel·lent de la història, de la llengua, que fa possible que la veu narrativa relligui la narració amb una trama que permet que el temps intradiegètic avanci i retrocedeixi permanentment —vaja, i dit en plata, allò que en cine diríem flashback. Que no és res més que fer salts endavant i endarrere en el temps.

Dit així, i com qui no ho vol, sembla que la feina feta per Rebassa sigui poca cosa. Però no ens equivoquem: precisament quan un text sembla que no tingui dificultats textuals, que tingui una bona tensió i dinamisme, que, en definitiva, «llisqui», és que està molt ben construït. I això, a la novel·la de Carles Rebassa, és omnipresent. I sobretot, tant si esteu d’acord amb mi, o no, llegiu-la. M’atreveixo a dir que és una digníssima guanyadora del Premi Pin i Soler.

Carles Rebassa. Eren ells. Barcelona: Angle Editorial, 2016

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. El tema no sembla gaire original, la veritat. Ni tan sols els “flashbacks” ho són, darrerament tots els llibres en van farcits. Si l’estil o el vocabulari no són realment sorprenents i innovadors, així, d’entrada, fa molta mandra llegir un llibre com aquest.

    • Doncs potser no és original, la veritat. Res no ho és, d’original. Ni tan sols les analepsis ho són, d’originals. Si volem vocabulari innovador, tenim el Termcat. Si volem llenguatge ric, tenim literatura.

  2. M’he avorrit molt. I amb esforç he arribat fins la pàgina 120 (ves si sóc burro i tinc paciència!), quan he vist la pila de llibres que tenia esperant, prometent-me més coses que pols, vides llosques, sordidesa i sexe trist, he plegat.
    Deu ser que no sóc d’aquest temps…
    Va a la pila del Re-reed.