Care Santos, l’escriptora mapa

Care Santos, és una escriptora a qui sovint es relaciona amb la Literatura Infantil i Juvenil, però que des dels seus inicis ha escrit i publicat per al públic adult. La seva darrera novel·la Desig de xocolata ha estat guardonada amb un dels premis literaris més prestigiosos del país, el de les Lletres Catalanes Ramón Llull. Un guardó que li dóna el reconeixement que es mereix com a escriptora que ha anat creixent amb els seus lectors. Activa i propera, sap oferir la mesura justa per mantenir l’interès en les seus nous projectes.

Care Santos explica que buscant informació per a altres novel·les va descobrir la història d’un xocolater barceloní que, al segle XVIII, va inventar una màquina pionera que va despertar l’admiració entre els rebosters francesos. Va guardar aquesta informació i es va plantejar escriure una història. Al principi pensant en un possible relat curt que, una vegada engegada la màquina, es va convertir en una novel·la en tres actes.

Desig de xocolata narra la vida de tres dones unides per la seva passió per la xocolata. Però aquesta comunió va més enllà del desig. Care Santos teixeix una història de relacions humanes, de secrets, que dibuixa l’evolució de les dones en la societat burgesa catalana, des del segle XVIII fins a l’actualitat. Una al·legoria a l’òpera i al Gran Teatre del Liceu barceloní que desperta les ganes d’assaborir una bona xicra de xocolata mentre escoltes alguna de les àries que cita.

Desig de xocolata comença pel final i està narrada en “feet back” és a dir, anant i venint en el temps. Això fa que sigui gairebé impossible explicar el fil argumental tot i que les parts i els capítols segueixen un ordre molt estudiat, organitzats seguint l’estructura d’una òpera: preludi, acte primer, interludi primer, acte segon, interludi segon i acte tercer.

Tres actes, tres dones. Tres històries amb un objecte comú que les enllaça: una xocolatera de porcellana blanca. Tant el preludi, com els dos interludis que obren cada una de les històries desvetllen alguns enigmes que Santos va deixant, com pinzellades, amb molta intenció, fins a encaixar-los com un trencaclosques.

El tipus de narrador i l’estructura interna també van canviant al llarg de la novel·la. Santos parteix d’un narrador omniscient (no sabem si masculí o femení, aquí cada lector ho pot percebre d’una manera diferent) que ho sap tot, fins i tot els pensaments i sentiments dels personatges. Santos sap jugar amb la temporalitat de les paraules per ubicar el lector en aquests “anar i venir” de la trama. De vegades el narrador explica la història al lector i d’altres és com si ho expliqués a una de les protagonistes. En el tercer acte utilitza l’epístola com a forma literària per narrar des d’un dels personatges. Fins i tot en un dels capítols varia de gènere literari i el presenta en forma de teatre.

Care Santos es defineix a si mateixa com a escriptora mapa. I en aquesta novel·la no hauria pogut ser d’una altra manera atès que la trama i la forma narrativa l’obliguen a tenir una història molt ben lligada i treballada.

Desig de Xocolata. Care Santos. Barcelona: Planeta, 2014. (Ramón LLull. Narrativa; 137).