Cap a un teatre atroç

14.10.2016

Dos mil cinc-cents anys separen la tragèdia clàssica Orestíada d’Èsquil del thriller cibernètic L’inframón de Jennifer Haley, que han coincidit a la cartellera barcelonina aquests dies. Més concretament, al Teatre Lliure de Montjuïc i Gràcia, respectivament. Horror i vísceres, conjectures virtuals i abismes morals: l’atrocitat és un espectacle inquietant i fascinant.

'L'inframón' es pot veure al Teatre Lliure de Gràcia. © Ros Ribas

‘L’inframón’ es pot veure al Teatre Lliure de Gràcia. © Ros Ribas

Com tornar a captivar amb una història explicada mil vegades? La posada en escena de l’Orestea que proposa el director Luca de Fusco, al capdavant del Teatro Stabile di Napoli, és superba i exemplar en aquest sentit, tal com s’ha pogut veure al Teatre Lliure de Montjuïc del 7 al 9 d’octubre. Per l’estètica potent i dosificada en un desplegament que funciona amb un centrifugat que va mostrant més i més facetes i capes. Amb més velocitat, ritme i recursos a mesura que avencen les tres hores i mitja del muntatge de la trilogia, fins que al final desemboquem en el “teatre total” de l’esclat operístic.

A Agamennone, la primera de les parts, predomina el text, amb una música que acompanya la història com un fons. Després, les danses (amb coreografia de Noa Wetheim) van agafant més protagonisme a la segona part (Coefore), amb el cor de l’acció. I a Eumenidi tot es fa més performatiu i visual, la música i el vídeo són presents en tot moment, tot i que en un segon pla del cant i la interpretació, i l’obra esdevé una faula de terror on les Fúries van amunt i avall, terrorífiques i fantàstiques. Tot fa molt de iuiu. Els cants d’Atenea (una magnífica Gaia Aprea), com una figura futurista daurada que sembla sorgida de Metropolis, apugen el to i la temperatura del tête à tête apoteòsic entre la deessa i Apol·lo. L’obra acaba així (espòiler!) amb els dos déus participant en el judici d’Orestes, i proposant al capdavall una contradicció flagrant: d’una banda la seva absolució, en un “final feliç” que és 100% deus ex machina, i de l’altra la instauració d’un sistema de justícia més justa i humana. Heus aquí Èsquil, totalment desconcertant, que remenava la cosa com volia i passava del dramaturg en mode Tarantino a la reflexió sobre la polis i el funcionament de la societat.

'Orestea' es va poder veure al Teatre Lliure de Montjuïc. © Fabio Donato

‘Orestea’ es va poder veure al Teatre Lliure de Montjuïc. © Fabio Donato

Capes i realitats

Abans d’això, haurem vist com la família d’Orestes, amb la guerra de Troia de fons, es dessagna en una successió d’atrocitats parricides, i com el protagonista venjador s’interna i surt victoriós de la circumstància “multidimensional” que el tenalla en una broqueta amb els horrors atàvics comesos pels seus avantpassats, la violència militar del regne, els capricis dels Déus i els seus propis instints i pulsions imparables (la de venjança, la primera). Aquesta situació angoixant del protagonista, i la multiplicitat de capes de la realitat que la tragèdia mostra, amb Déus, mortals, mites, símbols, monstres, remordiments, pulsions i records tots fent xup-xup a la mateixa olla, té lloc en un escenari inclinat i ple de sorra, que fa l’efecte de perspectiva, i d’on van sorgint els personatges com provinents del subsòl. I al capdamunt, la pantalla gran serveix de punt de fuga i topall, de porta del palau o de temple, de llenç on destacar records, llocs i figures. O sigui: la imatge és posada al seu lloc, i la paraula no surt humiliada de l’encontre amb la imatge (tal com passa habitualment), ans al contrari.

 

Del núvol a l’infern

També a L’inframón (The Nether), una obra de Jennifer Haley escrita el 2012, que es pot veure al Lliure de Gràcia fins al 16 d’octubre, trobàvem aquest doble nivell de realitats paral·leles i en equilibri conflictiu i complex. L’espectacle té certa familiaritat amb la trilogia dels Hardcore Videogames de Jordi Casanovas, un altre dramaturg que sap escriure des del present. Ara són dues grans habitacions de vidre les que donen l’efecte de profunditat consecutiva, amb el vídeo-mapping decorant fugaçment paraments i escenes. També aquí hi ha un enfrontament entre les pulsions, la raó i la llei, i entre diferents tipus d’ordre i moral que, si bé no enfronten poders divins i humans, sí que ho fan entre el món material i el virtual. Internet ja ha saltat de pantalla, i no és només pornografia, Amazon, el Rubius, els memes i els gatets. La cosa és més greu: el que abans era “la xarxa” o “el núvol” ara és “l’inframón”. I el nom ja dóna algunes pistes.

Un moment de 'L'inframón'. © Ros Ribas

Un moment de ‘L’inframón’. © Ros Ribas

Es tracta d’un submón desmaterialitzat, on la gent passa cada vegada més i més hores, esdevenint “ombres” que obliden els seus cossos orgànics per viure plenament digitalitzats en els seus avatars. I en els regnes virtuals qualsevol pulsió pot ser realitzada, sense conseqüències de cap mena. És això el que haurà d’anar descobrint una detectiu (Mar Ulldemolins), enfrontada a l’amagatall d’un terratinent virtual i malèfic (Andreu Benito), i acompanyant-nos agafats de la maneta per aquest thriller ple de girs i meandres que té molt d’assaig, perquè és ple d’idees i dilemes pertinents i rigorosament actuals.

És a dir: dos mil cinc-cents anys després, continuem entenent i concebent un panorama format de capes superposades, en una jerarquia amb els uns jugant a moure els fils dels altres, en combats morals i viscerals on la destral és l’eina d’interacció més sol·licitada. Ho veiem cada dia quan obrim els diaris, i ho saben especialment els friquis del Festival de cinema de Sitges: l’atrocitat segueix sent molt persuasiva, i per això és l’eina més directa i atractiva per tractar els grans temes.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. “l’atrocitat segueix sent molt persuasiva, i per això és l’eina més directa i atractiva per tractar els grans temes”.
    Bònica [sic] afirmació pels amants del Festival de cinema fantàstic (o tindríem de dir “satànic”, per deixar-nos d’eufemismes absurds?) de Sitges.

    Segons quines eines utilitzem a les nostres vides, aquestes i les dels altres serán d’una o altra manera. (“Un arbre bord no pot donar fruits bons”, Mateu 7:18).

    Atentament, i bon dissabte