Caminant, no hi ha camí

Dividit en tres parts (“Deriva”, “Enmig de les petites coses” i “A recer de les ventades”), el primer poemari de Mercè Amat Ballester dóna fe d’una vocació que ja traslluu el recorregut intel·lectual de l’autora. Llicenciada en filosofia i ciències religioses, la poeta confegeix un recull intimista, reflexiu i introspectiu, que traspua espiritualitat en el sentit més ampli de la paraula. A recer de les ventades és un recorregut per les estacions anímicament ben diferenciades d’una trajectòria vital, en els seus inicis confusa i sense nord, que troba gradualment redós “enmig de les petites coses“, per arribar a la calma que dóna una maduresa que ha sabut treure fruit del mestratge de la vida.

Amat ens ho anuncia de bon començament: “S’han obert les finestres i les portes dels anys./ I, ara, sé prou bé que ja no em ronda l’infortuni”. Això ens diu a la presentació del poemari i immediatament, a continuació, com prosseguint una frase inacabada, obre la primera part del llibre posant-nos en antecedents: “Però hi va haver un temps primer de Deriva”, remarcant en negreta el nom amb què enceta la seva travessa poètica.

El subjecte poètic enceta el cicle amb una mirada retrospectiva des del moment actual cap al passat, fent balanç d’una fase existencial dolorosa de desencís, que, per bé que lacerant encara, sembla haver-se tancat. Ja en aquest primer moment, la paraula, el mot, el nom de les coses –un camp semàntic que recorre com un leitmotiv tot el poemari– se’ns presenta com el gresol de la (in)consciència, com a mirall de l’esperit i essència de la vida. El logos estructura el pensament, però juga també un paper crucial en la cristal·lització de l’emoció i del sentiment.

Així, aquest primer poema gira entorn de la paraula i del seu poder emocional, sigui pronunciada o només pensada –no dita–: “Hi va haver paraules no pronunciades./ Llisquen pel fangar d’un subsòl inefable./ Aquelles altres, erràtiques, que foren dites,/ violenten el silenci fent trencadissa […]”. O bé quan escriu, adreçant-se a una segona persona: “No ens ha calgut dir massa paraules./ Prou n’hi va haver amb què deien els rostres/ per saber què preval entre tots dos:/ l’irreductible d’un vincle imperceptible/ que mai no ens deixa ser-ne, de proscrits” (“Arrel”). Fins i tot el gest no verbal, la carícia, esdevé logos: “Són tants els noms d’ahir que foren dits/ per les carícies, […]” (“Cel caigut”). I configura la matèria primera de l’amor o el desamor: “T’hauré de deixar enrere/ […]/ Deixar-te enrere i a distància,/ on els mots no et busquin, no t’enyorin i ni tan sols/ sàpiguen de nou anomenar-te” (“Crit endins”), o bé: “Els teus mots em deshabiten,/ en desfavorir la gelosia d’uns afectes/ que romanen enxarxats/ a la quimera d’un amor que, avui mateix,/ hem cregut recomençat./ Vapor reclòs d’uns mots,/ que pugen de terra sota oblits […]” (“Torna’m”).

Clou aquest cicle de desil·lusió un poema extrem que assoleix el clímax de la deriva, del qual només se’n pot sortir reafirmat o deixar de ser: “Res no deté, quan tot sembla desert,/ el que la pell inscriu esperit endins” (“Nihilisme”), però la veu poètica sap que només el dol profund de la pèrdua pot redimir la fatalitat, quan conclou: “Prou que ressorgim d’entre feblesa/ i cendres, on sembla que els neguits/ s’han aferrat en un continu estat d’alerta […]/ quan s’incendien/ els guanys irrevocables de les vides./ (Ens caldran immersions aprofundides/ en la llacuna de l’absència i del dolor/ per poder-ne foragitar tanta impostura)”.

Aquest procés de dol es revela com a necessari en el camí cap a la maduresa, atorga al jo poètic una extrema sensibilitat que li permet fruir del gest senzill, del matís, “el tast que fem d’un món que ens és desconegut./ Coses senzilles que conviuen […]/ La veu, el tacte i la carícia dins un paisatge./ Un gest amable./ El bes precís./ El despertar dels ulls, la ment inquieta/ i un somrís engaltant-se a la mirada […]”, com diu el primer poema del segon cicle. I és a partir del detall minúscul que el subjecte poètic creix, construeix a partir de les cendres, que encara guarden un bri de positivitat, i aprèn fins a renéixer: “Posa encara més noms a les velles imatges/ i repeteix-te tantes paraules/ que, quasi bé, vas desaprendre” (“Aprendre”).

Un altre dels leitmotivs que trobem al poemari és el camp semàntic entorn de la dansa, del joc, a voltes embolcallat en la metàfora del vaivé de les onades, com suggerint el moviment d’avançament i retrocés que ens porta per la vida “com la mar que recomença sempre/ i damunt la sorra s’hi reverencia” (“La dansa”), una lliçó que ens dóna la natura, l’observació del mar, ja en la tendra edat de la infantesa: “[…] l’aigua del mar t’espera amb ones abatudes […]/ L’espetec continu d’una escuma fresca/ i juganera que es barreja/ amb salts i rialles d’una vida confiada” (“Infant”). O bé quan aquell moviment esdevé “dins nostre, un balanceig que ens vetlla/ i malda per obrir-nos portes […]” (“Encontre”).

La paraula, el mot, el nom, que en el primer cicle de poemes estremien l’ànima angoixada, ara esdevenen amables i profitosos: “[…] I a les mans, mots entestats per anomenar/ uns altres mons possibles. […]/ Mirades despertes i enceses,/ rere portes que poden obrir-se.[…]” (“Rambla avall”). O bé: “A punt per a la revolta/ que fas contra un món que rebutges de fa temps./ A punt i insatisfet/ per a una lluita que anomena amb altres mots/ el que encara ens interpel·la/ i pot ser viscut sense trastorns […]” (“Sense estranyar-te”).

El leitmotiv del vaivé és present encara en el tercer cicle, que, amb el títol que l’autora escull per a tot el poemari, dóna a entendre que la veu poètica ha reeixit en la seva lluita contra els embats de la travessa. El subjecte poètic es presenta ara com un esperit inquiet, però ja no neguitós ni angoixat, sinó delerós de saber i d’aprendre sempre més fins a trobar el repòs, un repòs que metafòricament queda recollit en la llar: “És agradosa la cadència/ de les ones quan bramulen/ i escumegen al capvespre,/ sota la mirada atenta d’una lluna/ que vol saber qui és/ aquell que, enmig de fosques i sorolls,/ cerca constantment. […]/ I contra les roques, crits/ d’unes onades que lluiten/ per trobar la llar […]”, llegim al primer poema de l’últim cicle.

La lenta i persistent caiguda de la pluja suggereix a la veu poètica la creació de mons nous a partir de la paraula, que ja ha esdevingut definitivament una eina de demiürg: “[…] Cau plàcidament;/ i, a poc a poc, és duta cap al moviment/ per una dansa que fa l’aire amb sons reverberats […]/ el remoreig de creació i la contínua naixença/ dels primers noms en una ment/ que no descansa i descobreix […]/ fent conèixer quins són els caràcters/ expressats en les paraules, tan expectants/ d’una saviesa que, dins nostre, despunta irrenunciable […]” (“Expectació”). Ja no hi ha esquerdes en aquest darrer tram de la via, que segueix amb decisió cap al seu objectiu perquè “anem pressentint quin és l’últim camí/ que atorga nom a tot i, a la fi, ens allibera” (“El caminar de la consciència”).

Fins i tot pot arribar a retrobar la llum i l’escalf amorós “[s]i les teves mans llisquen amb desig encara/ i cerquen pregonament els fars;/ si inquiet travesses les aigües de l’oblit,/ davant de qui, en la distància,/ de ben a prop et parla,/ veuràs com l’amor ens ha crescut/ a recer de les ventades” (“Cant primaveral”). I el poema, com la pròpia veu que parla en primera persona, evoluciona i fa camí, sense estancar-se mai, en un recorregut edificant i restaurador. I, en el poema, les paraules: “El poema mai no es clou ni s’abandona/ a terra mut, inert i en solitud! […] I així, són també les veus de la paraula:/ línies allargassades reversibles/ que poblen el fons de l’ànima/ i la relaten, irrepetible!” (“Veus de poema”).

El poemari es clou tot fent inventari positiu d’allò viscut: “ara que la mirada no tanca cap porta/ a un passat que giravolta les veus amb qui enraona;/ ara, sobretot, que el gest és de mesura breu/ perquè ja res no és pas sobrer, sàpigues amic,/ que hi ha propòsits esperant-nos en mosaics nous,/ fets de paraules nobles” (“Ara”). A recer de les ventades, de Mercè Amat Ballester, publicat per edicions Xandri, un nou segell editorial nascut a l’octubre de 2014, s’incorpora a les lletres catalanes amb la força de la bona poesia.