Bruce Chatwin i la cançó primigènia

26.12.2012

«Mite i música són màquines de suprimir el temps
Claude Lévi-Strauss, Mythologiques

 

Bruce Chatwin.

Coincideixen als taulells de les llibreries dues novetats editorials que tenen com a protagonista l’escriptor anglès Bruce Chatwin (1940-1989). Còmplices Editorial n’ha publicat el que fou el seu debut literari, A la Patagònia, i acaba de sortir la traducció en castellà de Under The Sun («Bajo el sol», Sexto piso), una tria de l’epistolari de Chatwin a cura de la seva vídua, Elizabeth Chatwin, i de Nicholas Shakespeare, el seu biògraf. En reivindiquem la seva obra i, molt especialment, el magistral The Songlines.

Volem celebrar la brosta d’una nova editorial, i encara més si hom ho fa amb la braó de la gent de Còmplices, just enmig de l’ensulsiada on ens trobem. Que els seus impulsors es considerin, per damunt de tot, lectors, encara me’ls fa més admirables. I que el segon llibre que editen en català sigui —ni més ni menys— A la Patagònia («In Patagonia», 1977), de Bruce Chatwin, fa que em tregui el barret i em posi a picar de mans. Val a dir que parlem d’un dels millors quaderns de viatges del segle passat, així com Chatwin fou un personatge captivador que, després de treballar uns anys a Sotheby’s, estudiar arqueologia a la Universitat d’Edimburg i cobrir reportatges per a The Sunday Times Magazine, esdevingué un escriptor tan capaç d’escriure una bona vida com de viure-la a balquena. D’aquí l’aura de viatger infatigable que l’acompanyà, tot voltant per l’ampla espatlla del món proveït d’una curiositat sense fi abans la sida no li segués el seu temps, just a quaranta-vuit anys. Gràcies a l’excel·lent traducció que n’ha vessat Ferran Ràfols Gesa, fidel a la grapa que té la prosa de Chatwin, Còmplices ha incorporat a les nostres lletres un llibre de lectura gojosa, on les fronteres entre el mite i la realitat s’hi esvaeixen sovint, com és d’habitud en tota l’obra de Chatwin. Es tracta de la crònica dels sis mesos que el viatger-escriptor passà a la Patagònia, i per les seves pàgines l’autor hi féu transitar una acolorida galeria de personatges apàtrides: gautxos indòmits, prínceps, perses bahaistes, grangers lacònics, indis araucans, bòers, anarquistes tolstoians, el capità John Davis i la banda de Butch Cassidy. L’escriptor, que en escriure semblava inspirar-se en aquella divisa de Goethe «mantinc sempre els ulls ben oberts i retinc com cal les impressions de les coses», ens regala un enfilall de frases memorables: “La història de Buenos Aires està escrita a la guia telefònica”, “les seves cames eren una Mesopotàmia de venes varicoses”, “van unir els seus fracassos en un de sol i van anar fins a la fi del món”, “la llum de la lluna centellejava a les closques perlades de les ostres fòssils” o bé “albatros que giravoltaven sense esforç, com ganivets voladors”. Avui dia la Patagònia rep la visita anual de més de mig milió de turistes vinguts d’arreu, però quan Chatwin, pels volts del Nadal de 1974, viatjà més enllà del Río Negro fins a la Tierra del Fuego, a l’encalç d’aquell horitzó on la terra i el cel “es dissolen en una absència de color”, el desert patagon era una contrada inhòspita ben farcida de mitologies que el mateix Chatwin s’encarregà d’amanir. Esperem que aquesta edició trobi, doncs, un gavadal de lectors entusiastes. S’ho val. Ens abelliria que aquesta traducció només fos un tast, i que, ben aviat, poguéssim tenir a l’abast un altre dels seus llibres de la mà d’aquesta flamant editorial. Ho diem perquè, a hores d’ara, encara no disposem en català de l’obra mestra del malaguanyat escriptor, The Songlines (1986), i fóra de tota justícia omplir aquest buit de qui deia “el meu déu és el déu dels caminants.”

Per què dèiem suara que The Songlines[1], un singular híbrid a mig camí entre el Reisebild i la recerca etnogràfica, és un llibre de lectura inexcusable? Per molts motius. Però apuntem-ne el que ens sembla més important. Quan Bruce Chatwin s’endinsà al cor d’Austràlia, ho féu a l’encerca de la geografia del poble aborigen. El viatge, però, el confrontà —com no podia ser altrament—  amb quelcom d’inesperat i que per a nosaltres té tot l’aire d’un tresor inefable. Pel que sembla, el patrimoni cultural dels aborígens cristal·litza no tant en les seves admirades —i cotitzades— pintures, com en les seves cançons. Aquests càntics són, alhora, passos d’un itinerari avial que mena tot home fins a la deu primigènia del seu llinatge. La cultura del poble aborigen és, en essència, una song culture, com també ho fou la Grècia dels poemes homèrics. Així mateix, aquestes cançons confegeixen mapes sonors que ajuden els aborígens australians a orientar-se per l’àrida planura de l’interior del país, un paisatge que sembla no tenir confins. A fi de «tornar enrere», l’aborigen ha de remuntar fins allí on es troba la seva tjuringa, ço és, al punt d’on sorgí el seu avantpassat totèmic, l’indret de la seva concepció mítica, i ho fa tot filant el cant genealògic on arrela son ésser. Tot home és, doncs, custodi d’una cançó, i aquesta cançó es descabdella melòdicament a través de valls, penyals, tossals i boscos, talment la geografia sonora d’una cosmogonia. A mesura que hom la canta, el món recupera l’esplendor dels seus orígens. En la cançó, i en el trànsit que hom recorre quan la fila, és a dir, en les «traces de la cançó» (el terme anglès songlines és d’una justesa irreproduïble al català), hom hi resol la unió del principi amb la fi, una llei d’immortalitat només a l’abast d’aquell qui, transportat pel cant, viatja de cap a cap del país bo i cantant els estrats que han format les petges dels seus ancestres. Aquestes traces lligaven els aborígens a la terra natal amb llaços impossibles de trencar. Segons Chatwin: “Només aleshores pots convertir-te o reconvertir-te en el teu avantpassat. El concepte s’assembla molt a l’enigmàtic aforisme d’Heràclit: «Immortals mortals/mortals immortals/viuen els uns la mort dels altres/a la vida dels altres són morts.»”[2] El llibre és, al capdavall, una vindicació de la naturalesa nòmada de l’ésser humà, és a dir, l’ésser humà vist com a animal sense naturalesa, com escatí Pascal, que té l’essència d’existir en situació, com a rodamón constant. D’aquí ve que Chatwin, en un moment donat, li amolli, a la paleontòloga Elizabeth Vrba, una conjectura que ens sembla formidable: si ens remuntem a l’origen de la nostra espècie, potser el cervell humà serveixi essencialment “per a obrir-nos camí cantant pel desert”. No cal dir que Chatwin no era Evans-Pritchard, però tampoc ho pretengué. En un dels quaderns Moleskine que l’acompanyaven per tot arreu i que, temps després, vessaria a The Songlines, Chatwin hi deixà el rastre encara glatent de la seva escriptura, aquells fulgors llampegants que té sovint la seva prosa: «Tot passant la seva vida recorrent i cantant la Traça de la Cançó del seu avantpassat, l’home esdevé a la fi la sendera, l’avantpassat i la cançó.» I és que tal vegada, com sembla defensar Chatwin, els primers llenguatges del món foren cantats. Això lliga amb aquella intuïció rousseauniana per la qual, en la societat primitiva, parla i cant eren indestriables, en el sentit que la paraula primitiva és alhora la melodia primera i més pura. Chatwin no cita explícitament Rousseau, però sí que s’atura a examinar una tesi de la Scienza Nuova de Giambattista Vico que, ben mirat, la completa. Si la tasca més sublim de la poesia és «insuflar sentit i passió als elements insensibles» i és propi dels infants tornar vius els objectes inanimats, al capdavall «en la infantesa del món els homes devien ser per naturalesa poetes sublims.» En aquest ordre de coses, si la cançó dels aborígens australians descansa sobre el terrer tot formant una cadena ininterrompuda de dístics, i cada dístic correspon a cada parell de petjades de l’avantpassat, format, cadascuna, pels noms que ell «sembrés en caminar», tot plegat em fa pensar en un cèlebre dístic que és part d’un sonet de Rilke. En Els Sonets a Orfeu, el poeta hi escandí “Cantar de veritat és alenar altrament./I entorn de res. Ser un hàlit en el déu. Un vent.”[3] Tornar-se cançó, un hàlit en el déu, Ein Wind,… talment Chatwin viu encara en els indrets que celebrà al llarg dels seus viatges per Austràlia, l’Afganistan, la Patagònia, el Sudan, Benín o el Peloponnès. Les imatges del goig que aplegà en els seus escrits encara són ben vitenques. Només ens resta donar les gràcies a Còmplices Editorial per haver publicat A la Patagònia i mantenir viva la memòria de la Gran Cançó que fa girar el Món. Llarga vida!

 


[1].- En castellà l’ha editat Península sota el títol de Los trazos de la canción (2007), en traducció d’Eduardo Goligorsky. L’editorial Destino ha editat en català tres novel·les dels sis llibres que Chatwin publicà en vida, Al turó negre, Utz i El virrei d’Ouidah, tots ells descatalogats.

[2].-La traducció l’hem manllevat de Sergi Grau i Jaume Pòrtulas, que és part de Saviesa grega arcaica, Martorell, Adesiara, 2011.

[3].- Ací hem reproduït la versió que en féu Joan Vinyoli, «Versions de Rilke» a Obra poètica completa, Barcelona, Edicions 62, 2001, pàg. 545.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Interessant tesi i llibre de la professora i traductora Pilar Escriche , experta en Chatwin, “New ways of seeing and storytelling…”

  2. Retroenllaç: Les quatre òrfenes (I) | La màquina de fer llibres