Bona nit jove guerrer indi, i moltes gràcies.

Els bons auguris comencen a mitja tarda: en Quimi Portet piula “Ara #MigdiadaCatalana i després Adrià Puntí a Girona. #Iupi”. El cantautor de Salt tindrà un del seus àngels de la guarda a prop i això només poden ser bones notícies.

Els bons auguris comencen a mitja tarda: en Quimi Portet piula “Ara #MigdiadaCatalana i després Adrià Puntí a Girona. #Iupi”. El cantautor de Salt tindrà un del seus àngels de la guarda a prop i això només poden ser bones notícies.

Deu anys després de la publicació del disc “Maria” (2003) dedicat a la seva mare, Puntí arribava a l’Auditori de Girona per posar en escena “Incompletament Puntí” (2013), un recull de “cançons mudes, vitralls que no enlluernen i dibuixos a les fosques” on la figura del seu pare pren una especial rellevància.

L’expectació és gran: han sigut deu anys durs, de veure com un dels autors més personals i amb el geni més viu del panorama musical i poètic català s’anava diluïnt, fent malbé a nivell tan personal com artístic entre la malaltia i els excessos.

Avui però, les sensacions van en una altra direcció: “té ganes de tenir un bon dia – em comenta un amic que ha assistit a diversos assajos – i si té el dia que té ganes de tenir, ja veuràs!”. Es respira optimisme: la banda que ha reunit, els antecedents de l’últim concert a Banyoles… i la sensació de que aquesta pot ser, ha de ser, una gran nit.

El públic va prenent seient. Al mig de l’escenari, com un far, la Gibson vermell d’en Lluís Costa, a la dreta el baix d’en Pere Martínez i al darrera la bateria d’en Dani Pujol: The Fellaction on the Rocks; a l’esquerra un enorme piano de cua negre i a la dreta l’espai preparat pels violins, viola i violoncel: els músics del Taller d’Orquestra.

Baixa la llum, xiuxiuejos, fosc, mil dues-centes ànimes en silenci, només un focus damunt l’escenari, i surt, Neil Young saltenc, guitarra acústica i harmònica, primers aplaudiments… Caminant sota un fil molt prim / tinc por sols d’ennuegar-me / per cada pas un suplici, caic, / però tinc més vides que un gat…” Al·legòric?

Les cançons se succeixen una darrera l’altra,  “…tururut, tururut, qui gemega…”, “…els Camps Elisis semblen de colors, un walkie talkie xerricant…”,  i al cap de vint minuts ja està clar que si això no es torça, i res fa pensar que ho hagi de fer, el que ha començat en èxtasi contingut acabarà en orgasme.

Ha sortit la banda, ell s’ha penjat la Les Paul negra i canta “…escanyolit sense banyes… Oh, déu meu, torna el vent boig, torna el vent boig, torna’l ben boig…, kikirikiii i no és l’abril, guirigalls i sargantanes”. Cops de peu, cops de cap, un crescendo de violins i la cançó es fon. Ovació. Una més.

Seu al piano. “Bona nit, un pipí i al llit…!”, Tom Waits, “…uns quants vitralls, el sol d’esquenes, malls encluses fornals…”; contrabaix, violoncel, la guitarra d’en Lluís més surfera que mai: “…per més que caiguis en un pou gris / val més no moure ni un sol dit / que pots donar-li el tomb al desastre”. Tothom s’ha après la tornada i canta, ell deixa de tocar i dirigeix.

Un altre mig temps, “una altra nit en blanc…”. El públic respon al mínim gest, a la mínima insinuació, sobre l’escenari en Puntí gemega i balla amb l’acústica penjant, amb les cames tortes, picant de mans amb tota la llargada d’uns braços de filferro per sobre el cap. Rèquiems cars tots a preus de cost per uns invàlids que criden fort sense ànima i cos…”, salta a peu coix, es mou amunt i avall, el tècnic de llums va de bòlit.

Seu al piano, “M’agradaria dedicar aquesta cançó al pare d’en Marc, en Pau i la Marta” “Somicant, un epitafi en blanc…” En Lluís arrenca de nou, els peus separats dos pams, cap cot, cops secs de guitarraProu desficis,  jocs ingrats, prou missatges: curts distants. Jeu! Jeu! Catalèpsia amb dislèxia, anorèxia tot frisant. Jeu! Jeu! Jeu i calla imbècil!”  Quan se li dedicarà un doctorat a l’ús que aquest home fa del llenguatge?

Sol de nou a l’escenari, “Todo valió, zarpazo al corazón… dímelo, dímelo una vez, ante la duda un sueño, cariño, mi vida, criatura de rubí…”,   pell de gallina general, “Perdo la por, em tremola el pols…” ara es van succeint els èxits, això ja camina tot sol, “que duri, que duri duri, que duri, la bona sort…”. Dedicatòria al pare assegut entre el públic, “Coral·lí, avui t’he fet un poema en vers…” piano i harmònica, “…crits! crits!, crits de xihuahua!”, final The Clash simulant destrossar la guitarra contra el terra.

El concert fa dues hores que ha començat, en Puntí i la banda han sortit i tornat a entrar tres vegades i fa l’efecte que ningú en tingui prou, ni ells ni els que els escolten. “M’he comprat un bon dia, el canviaré per un llonguet…” ara sí, això s’acaba, tothom d’empeus “sé que és el nostre dia, que és tot nostre…” aplaudiments, enèssima ovació, l’Auditori sencer cantant a cor ,“…de nit avui pot sortir el sol…”  com si no hagués existit mai el Puntí que s’ha arrossegat durant deu anys per escenaris de tota mena, com si aquell fos un altre o el fruit d’un malson, com la constatació de que, si això que hem viscut aquesta nit ha estat veritat, qualsevol resurrecció és possible.

Bona nit jove guerrer indi, i moltes gràcies.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació