Bombollavà, poesia en moviment

I mentre t’ho mires embadalit et preguntes: a què s’assembla aquest espectacle multimèdia? Per què penso en Joan Brossa? Com és que no m’havia fixat mai que la poesia viu a la frontera on la narrativa deixa de ser-ho per esdevenir abstracta. Què ho fa, que la bellesa sempre sigui tan químicament inestable?

La Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure acull el nou espectacle de Pep Bou, creat, interpretat i dirigit per ell mateix. Un artefacte artístic inclassificable, que estarà en cartell del 4 de desembre al 4 de gener. 

Entro a la sala rodejada de pares i fills, i m’envaeix la boira. M’assec. Plou? Tinc les lents de contacte brutes? Pep Bou surt a escena i, encara amb els llums encesos, ens ho aclareix. L’home del temps li ha donat males notícies: no sembla que hagi de ploure els pròxims dies, la humitat relativa a la ciutat és molt baixa, i això li posa les coses difícils. Estem a punt de presenciar un espectacle basat en les bombolles: sabó, aigua i aire. La companyia ha hagut de preparar l’espai amb humidificadors per allargar al màxim la vida efímera de les bombolles. El mim i mag, vestit de blanc, ens adverteix que alguna cosa podria no sortir bé. Amb aquest vell truc ja s’ha guanyat d’entrada la complicitat dels espectadors, conscients del risc, predisposats a perdonar els errors, proclius a celebrar doblement els encerts. (Pedagogs i pares lluitadors contra la flàccida facilitat i la vida regalada: apunteu-vos-ho.)

S’apaguen els llums. El tercet de músics es col·loca (Dani Espasa, piano, acordió; Xavi Lozano, flautes i Oriol Aymat, violoncel i xerrac). Acció. Surt l’artista experimental, l’actor físic i químic, portant dos ous blancs, un a cada mà. Són opacs, lluminosos, i ens fa patir que li caiguin, que se li trenquin. Se li trenquen. No passa res, ell se n’espolsa les restes amb elegància. Hi torna. Les bombolles neixen, creixen, moren. Per un moment són la vida mateixa, abans d’esfumar-se. S’esfumen. Però en vénen més. Com exèrcits. Canvien les formes, els colors, la manera de crear-les, la manera de tocar-les, la manera com elles entenen la música que les segueix, la manera com són secundades per (o confoses amb) els poemes visuals (fets cinema en suports canviants) que les acompanyen…

Amb un tènue fil conductor (ell i les bombolles com a funambulistes), els diferents números d’aquest singular cabaret se succeeixen: el petit núvol verd travessat per un làser, les notes musicals que fugen del pentagrama (aquí la improvisació dels músics és genial), les boles vermelles que no es poden estimar perquè quan per fi aconsegueixes tocar-les ja són una altra cosa, un foc abstracte atrapat en una teranyina de sabó…

I mentre t’ho mires embadalit et preguntes: a què s’assembla aquest espectacle multimèdia? Per què penso en Joan Brossa? Com és que no m’havia fixat mai que la poesia viu a la frontera on la narrativa deixa de ser-ho per esdevenir abstracta, i és una bombolla que cau lentament, rosa i blava? Què ho fa, que la bellesa sempre sigui tan químicament inestable?

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació