Bläue: un debut refrescant

14.05.2012

El grup Bläue ha debutat amb No us enfadeu, porteu-me la serra'

 

BLÄUE. “No us enfadeu, porteu-me una serra”. Editat per Discmedi

Si busqueu transcendentalitat, si cerqueu aquella lletra que us canviï la vida, si aneu darrera d’aquell vers que us ha de colpir el cor, aquí el que trobareu són odes a les xancletes i lloances a les camises hawaianes. Bläue és un grup format per cinc músics barcelonins: Josep Comas (bateria i percussions), Jaume Casals (baix), Gerard Alba (teclats i guitarra elèctrica), Bernat Mestres (guitarra elèctrica) i Adrià Casas (lletrista i veu). Els  Bläue acaben de publicar el seu àlbum de debut, obra adornada amb un títol tan psicòtic com “No us enfadeu, porteu-me una serra”. Un treball que Bläue ha enregistrat al Puerto de Santa Maria (Cadis), sota la producció de Paco Loco, guru del so indie estatal. I mai el cognom de l’encarregat de posar ordre a una gravació havia estat tan encertat i representatiu del contingut de l’obra, perquè encara que aquests paios no porten un embut al cap, estan com una puta cabra. Sí, són un grup de rock, però bé podrien ser la xaranga de qualsevol frenopàtic. Amalgama de ritmes, sons i estils, “No us enfadeu, porteu-me una serra” és una treball calidoscòpic, que a vegades ens remet als inclassificables Mr. Bungle de Mike Patton (“Sintonia”, el tall que obre l’àlbum seria l’exemple més evident), o els mestissos Mano Negra de Manu Chao, especialment quan empren el francès en les seves lletres, com a “Faché”. Refrescants, però que no oblidin que a vegades els acudits, si els expliques una i una altra vegada, poder arribar a ser avorrits.

Propers actes i concerts de Bläue:

Divendres 18 de maig. Presentació del disc “No us enfadeu, porteu-me una serra” al forum de l’Illa Diagonal.

Diumenge 20 de maig. Recital dins el Vermut Festival ’12.

Twitter: @PlanetaBlaue

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Vaja doncs no estic en absolut d’acord, a Blaue hi ha trascendalitat, fins i tot en les coses menudes, per exemple, la cançó de “je veux me n’aller” es profunda en el sentit que retrata un fet evolutiu universal ( amb molt de sentit de l’humor) , tots passem per la mirada del nen que pensa en el futur, amb ganes d’anar-se’n de casa i d’independitzar-se, ansia vital per on passem tots els humans