Beatriz Blanco a L’Auditori

18.05.2012

Beatriz Blanco

 

Si Jacqueline du Pré hagués estat a l’Auditori dilluns passat, hauria pogut veure com d’apreciat és el seu llegat i com d’influent va ser la seva passió i el moviment corporal. Beatriz Blanco (Valladolid, 1987) va actuar acompanyada del pianista Federico Bosco a la sala Oriol Martorell dins la temporada de Cambra i Recitals. Blanco confirma recital rere recital que el seu gust no s’allunya gaire del que tenia l’excepcional du Pré.

La jove cellista ha tornat a Barcelona després d’actuar el novembre passat en la clausura del cicle Primer Palau, on va lluïr ni més ni menys que el Concert en Mi menor, op. 35, d’Edward Elgar. De nou, en aquesta ocasió a l’Auditori ens ha dut un programa més íntim i lliure de tanta pressió. Ho ha fet acompanyada pel pianista Federico Bosco en un repertori d’alt nivell, ple d’influències, homenatges i dedicatòries. Per a qui no les tingués totes amb Blanco, ha de saber que la cellista promet de bones a primeres: ho avalen tant el Premi Primer Palau 2010 com el Premi Permanent de Juventuts Musicals d’Espanya 2010 i d’altres.

El Jueves Santo a medianoche, per a violoncel i piano, núm. 2 de Sevilla. Suite pintoresca va ser el brillant inici de la vetllada. Blanco es notava còmode amb la peça. També s’hi notava Miguel Ángel Ortega al piano, que va anar sempre d’acord amb el violoncel, que és qui més va reecrear-se en l’obra. No va ser tan fàcil, però, interpretar després un clàssic del repertori per a violoncel, els Requiebros de Gaspar Cassadó. La peça, un repte per la precisió i afinació que requereix, consta de canvis de posició a la zona més aguda i delicada per la mà esquerra dels cellistes. Tot i que Blanco coneix bé la peça i la interpreta excel·lentment a nivell d’intencionalitat, dinàmiques i ritme, va patir alguns desajustos en l’afinació. Alguns eren certament imperceptibles, i, la veritat, Blanco sap resoldre’ls amb subtils i fugaços glissandos.

El concert prosseguí amb El pont de Frederic Mompou, compositor que traspassà ara fa vint-i-cinc anys. De fet, és per això que el concert s’emmarca a la programació d’Aniversaris 2012, que bona falta ens fa celebrar. Es tracta d’una peça dolça amb què s’abracen piano i violoncel. Un ball pausat que el duet va saber convertir en delícia. Prosseguiren, llavors amb partitura a la vista, amb la Sonata núm. 5 en re major de Beethoven. Una peça molt més extensa que les anteriors i que exigia, potser, més estudi per part del pianista, que va tocar més tecles del compte. Va ser l’obra menys lluïda del recital -que no pas mal interpretada-, ja que potser la violoncel·lista de Valladolid té més mà pel repertori plenament romàntic.

Tancava el programa In the style of Albéniz, de Shchedrin, on el duet va reprendre la seva complicitat musical i va demostrar prou familiaritat amb música del segle XX. Ara bé, els (malauradament) pocs oïents que gaudíem del valor musical espanyol que suposa Beatriz Blanco, vam animar el duet a fer un parell de bisos. Van regalar-nos peces que qualsevol pot esperar en aquestes ocasions, però tocades sense floritures, amb gran elegància i delicadesa: eren la coneguda Élegie de Gabriel Fauré i, òbviament, El cant dels ocells.

L’Auditori – Sala Oriol Martorell
Dilluns 14/05/2012
(concert coproduït amb Joventuts Musicals d’Espanya)

Twitter de Núria Maynou:  @airunmg