Realitat augmentada, misteri a la vista

Que “la veritat és mentida” és veritat, perquè és mentida; i la clau d’aquest aparent contrasentit és la ficció. Xavier Coromina (nascut cap al 1962, com precisa) encapçala el thriller implosiu que és Barcelona circus (Editorial Les Males Herbes) amb una cita que és tot un esquer, una declaració de principis i la clau de volta de la història del darrer segle i mig de Barcelona —i de retruc, del país— que ens explica com qui llança un roc al mig d’un llac i n’observa les onades; per això l’estructura d’aquesta novel·la és concèntrica i, al mig, l’aparença de realitat en forma de dietari és més viva; i irònica, perquè l’única veritat, que al capdavall resultarà que només n’és una aparença, és la informació del començament, que va aparèixer el 6 de novembre del 2010 en un diari amb la credibilitat de La Vanguardia.

Sorprendrà al lector que un divertimento com aquest sobre la corrupció endèmica de Barcelona estigui tan ben travat que sembli malaguanyada, la feina.

Potser aquí caldria insistir en el caràcter implosiu d’un relat que se’ns presenta amb 36 capítols curts i un dietari, perquè la concentració dels esdeveniments narratius fins al descobriment central d’un Frankenstein modern, que és la gran troballa de la novel·la, és un exercici d’inducció amb unes repercussions enormes. No solament perquè s’hi produeix el naixement d’una criatura literària que, fonamentada en la monstruosa realitat llegendària del país (en la del bressol de Catalunya, del Ripollès a Ribes de Freser en concret), té una capacitat evolutiva tan descomunal que passarà a la història, sinó perquè aquesta mateixa història nacional es veurà amb uns altres ulls, atès que la novel·la, la capgira. I ho fa amb un postulat que revoluciona l’ètica clàssica amb l’estètica de la fusió d’aquest primer quart de segle.

Des de la caverna de Plató fins a la bogeria del llenguatge de David Cooper, la realitat ha estat observada com la formalització de la veritat, o, si es vol dir d’una altra manera, com l’element natural on la veritat pren forma. Així, de Miquel Àngel, que extreia la veritat de l’interior d’un bloc de pedra, a Erich Auerbach, que a l’assaig Mimesis segueix la representació de la realitat en la literatura occidental des dels inicis, passant per Rensselaer Wright Lee, que a Ut pictura poesis defensava que la “bona pintura, com la bona poesia, és la imitació ideal de l’acció humana”, la funció de l’obra d’art —i la literària, malgrat trontollar tant, encara n’és la primera— ha estat entesa com la construcció d’un artifici on la realitat pren forma. I hem entès que la veritat és això, si els esdeveniments que s’hi relaten són coherents amb l’artifici que es presenta i versemblants, si els podem relacionar   amb la nostra experiència.

Barcelona circus fa un pas més i deixa enrere la narrativa del segle XIX contemporània, que serveix als balanços editorials a costa de ressecar la competència lectora i corsecar la literatura del país, i introdueix en la realitat, constrastable i documentable, les arts de la ficció; és a dir, els recursos literaris que calen perquè sigui la veritat allò que es projecti en el cervell del lector, en comptes de la seva ombra allargada.

En aquest sentit, aconsegueix fer veure que la identificació del relat de la revolució industrial i l’emprenedoria amb la història de la societat del benestar i del progrés de Barcelona i de la cultura que encapçala és mentida.

El circ, doncs, de Barcelona, és retratat per mitja dotzena de personatges amb un peu a cada banda de la veritat, que s’entrecreuen el dia 6 de novembre del 2010, quan el Papa Benet XVI arriba a la ciutat per consagrar la Sagrada Família i tot allò que simbolitza. És en aquest encreuament on trobem una de les arestes de la novel·la, tanmateix. Hi trobem a faltar o bé una taula que pugui mostrar al lector l’estructura circular dels capítols que s’interrelacionen —a la manera de la numeració que ordena la lectura de l’obra ausiasmarquiana— o bé que cada capítol, en comptes d’un número romà fos encapçalat amb el nom del personatge que el protagonitza —a la manera de William Faulkner a As I Lay Dying, per exemple. Així la idea concèntrica, com els tres cercles de poder que conformen el circ de la ciutat —el d’Economia, l’Ecuestre i el del Liceu—, que s’hi despullen, encara faria més contundent aquest divertimento tan punyent com una mina submarina, una granada de mà o la ponzella d’una rosa amb espines.