Bach a ritme de samba

2.06.2012

Grupo Corpo

@TeresaIribarren. Del país d’Heitor Villa-lobos, el compositor de Bachianes brasileres, arriba al Gran Teatre del Liceu un espectacle que, una vegada més, agermana l’organista alemany i els ritmes i les sonoritats més genuïnes del Brasil. La prestigiosa companyia de Belo Horizonte, Grupo Corpo, recupera dues coreografies de Rodrigo Pederneiras: Bach (1996), amb música de Marco Antônio Guimarâes, i Parabelo (1997), amb partitura de Tom Zé i José Miguel Wisnik.

De la inesgotable pedrera bachiana Pederneiras en poua tant la dimensió profana com la religiosa. Sota un bosc d’estalactites tubulars que remeten clarament l’arquitectura de l’orgue i que corona l’espai coreogràfic, l’esbarjosa tropa de cossos fibrosos desplega un ball d’una vitalitat i ritme que ens sorprèn tant com la peculiar sonoritat de Guimarâes, d’uns codis musicals volgudament allunyats del compositor alemany, bé que hi reconeixem melodies i l’omnipresent to menor.

Glorioses complexions subratllades per un vestuari llampant i de factura epidèrmica executen uns moviments atlètics, contundents i amb pocs matisos que conformen un bigarrat conjunt cinètic però alhora de traç perfecte, amb línies precises i amb gran sentit de la simetria. De cop, l’accelerat batec del nombrós grup de ballarins dóna pas a un quadre escènic presidit per la lentitud o fins i tot el quietisme, que clarament evoca el transcendent -preferentment un pas a dos. La ballarina o el ballarí queden suspesos en l’aire, subjectats en una de les estalactites -ara estàtiques, ara pendulars-, bé com llàgrima descendent, bé com trapezista ascendent. La sempre quimèrica ingravidesa del ballarí aquí s’aconsegueix gràcies al bosc invertit: els cossos ara mimetitzen l’animal grimpaire, ara el llatzerat del crucifix.

Encara una major concepció taylorista presenta la segona coreografia, Parabelo. En aquest cas, no s’estan d’orgues: prop d’una vintena de ballarins sirguen de valent i a una velocitat de vertigen dictada per una música de percussió insistent. Síntesi d’academicisme amb danses de treball o rituals, explosió de ressons tel·lúrics, manteniment d’un clímax galopant que talla la respiració, comunió absoluta que cristal·litza, ocasionalment, en un sol cos multicèfal. Tot plegat adquireix una major efectivitat colorista gràcies al vestuari, al protagonisme del joc de llum i ombra, i a un decorat que evoca els exvots. L’espiral del ball sensual i trepidant, talment com el del cos posseït, en procés d’exorcització, es clausura en sec. L’abisme del silenci, la quietud i la foscor posa punt final a un espectacle que ha transportat el públic a una celebració sonora, gestual i visual que, sens dubte, atrapa els afectes a maridatges originals i impacta els bachians.

Grupo Corpo

Direcció artística: Paulo Pederneiras

Coreografia: Rodrigo Pederneiras

Música: Marco Antônio Guimarâes (Bach); Tom Zé i José Miguel Wisnik (Parabelo)

Gran Teatre del Liceu, 31 maig-2 de juny