Ara sí, Antonia!

13.02.2017

La Sala BARTS, ha repescat l’últim espectacle d’Antonia San Juan, Mi lucha, la tercera entrega de les seves dissertacions sobre la dona, després de Otras mujeres i Las que faltaban. Un retorn de l’artista de sempre, amb els seus cèlebres monòlegs i els gags irrepetibles. La podreu veure a la sala del Paral·lel fins al 19 de febrer.

Antonia San Juan en una imatge promocioanl de ‘Mi lucha’, que es pot veure al BARTS

Després de l’ensopegada del seu anterior espectacle, Lo malo de ser perfecto (una cosa grotesca, impròpia de l’artista i digna d’oblidar), que es va representar també al BARTS la tardor de 2015, els fans d’Antonia San Juan tornen a estar d’enhorabona. Mi lucha, la nova proposta, és la tercera entrega sobre l’univers femení després de Otras mujeres i Las que faltaban. Un retorn, per tant, als orígens, a l’essència més característica de l’actriu canària, i suposa un respir al comprovar, pels que van veure l’anterior obra, que també les dives poden tenir un mal dia. San Juan ens ofereix aquí un nou ventall d’arquetips femenins (com només ella sap fer) que lidien amb la soledat, l’amor, la malaltia i la mort, i que tenen en comú una indissimulable apologia de la llibertat i la diferència.

S’aixeca el teló i sense ni presentar-se, l’actriu arrenca amb el cèlebre monòleg de l’Agrado, la transsexual ideada per Pedro Almodóvar a Todo sobre mi madre. Gairebé sense pausa, l’empalma amb un altre, cru i directe com dues bufetades sense anestèsia, contra el bullying homòfob, que arrenca els sincers aplaudiments dels espectadors. Pim-pam. Tots dos gags no duren ni cinc minuts. És una declaració d’intencions i un avís per als nouvinguts: “Ep, pels que no em coneguin: jo sóc l’Antonia, i aquests són els meus principis”, sembla que digui. San Juan ja s’ha posat (de nou) el públic a la butxaca. És talment com els visos dels cantants, però oferts a mode d’aperitiu abans no comenci l’autèntica funció.

Llavors s’inicia Mi lucha. Aquí tenim una assassina, una prostituta, una suposada mare coratge, una borratxa encantadora que t’emportaries a sopar a casa, una model en hores baixes que vol ser altruista i abraçar causes socials per remuntar la seva carrera, una crítica mordaç a l’Espanya cañí, una sàtira sense contemplacions als programes del cor, encapçalats pel Sálvame (Belén Esteban inclosa), que aquí es converteix amb “Esta es mi noche”, i fins i tot s’atreveix –com a gran novetat- amb un parell de números musicals. San Juan desplega un catàleg interpretatiu que va des de la comèdia més descarnada fins al drama més melancòlic, (el final del monòleg de la prostituta posa la pell de gallina).

Antonia San Juan brilla quan puja a l’escenari en solitari. Realment no li calen comparses, ella sola –camaleònica- s’espavila i se’n surt de meravella. “Soy como la mini Madonna –assegura- Aunque ella mueve millones de gente y yo, 300 personas”. I el públic s’entrega, còmplice. “Cuesta mucho ser auténtica”, rebla. I ella ho és, encara que pel camí sembri antipaties a dojo, bàsicament als sectors més carques de la societat, a qui esbudella a la mínima que pot; així com el maltractament de gènere, l’homofòbia i la xenofòbia, temes que la superen i que denuncia sense pensar-s’ho.

L’única crítica que se li pot fer a Mi lucha, i de retruc a la seva ànima màter, és a dir, a l’actriu i als seus guionistes més habituals (en aquest cas, Félix Sabroso, Enrique Gallego i ella mateixa) és una certa sensació de déjà vu en alguns recursos. La utilització reiterada d’algunes expressions o determinat vocabulari, sovint agressiu i fins i tot violent, resulta tediós, i ja no haurien d’identificar el segell de la casa. San Juan creix quan abandona aquesta praxi. És clar que ella és així, i la seva marca i bandera la fan, precisament, autèntica. Seria el mateix que exigir-li al desaparegut Pepe Rubianes que deixés de renegar en públic o pretendre que La Cubana no faci pujar espectadors a l’escenari.

Deixant de banda les inefables butaques del BARTS i la seva pèssima distribució (realment, no ho pensen solucionar?), Mi lucha tornar a enaltir el currículum d’Antonia San Juan, tot i que segueix sent una obra i una proposta pels seus seguidors. No és, ni de bon tros, el millor espectacle de l’actriu, però sí que està a les antípodes de l’anterior.