Sota el paraigua el crit (Lleonard Muntaner Editor) és el seu segon lliurament poètic després de la seva estrena amb Lovely,l’excel.lent narradora de Santanyí (Mallorca), Antònia Vicens, guardonada amb la Creu de Sant Jordi el 1999 i el 2004 va rebre el Premi Ramon Llull pel conjunt de la seva obra.
Molt possiblement sigui un crit, més fort o més dèbil, allò que va sortir del pit dels primers homínids. Ja a l’inici, ja al moment de néixer. Entrar l’aire als pulmons i cridar tot és u. Cridar des de la ferida oberta que és el part, cridar des de la pròpia ferida que és l’entrada al món desconegut. Després vindrà l’expressió oberta i les rialles, però això serà unes setmanes després, amb la satisfacció de la llet, la roba neta i la trobada, cada vegada més nítida, amb el rostre de la mare present i futura: Els mugrons dues ametlles/ amb gramenera i encara vol alimentar el món/ la dona mare, escriu Vicens a Sota el paraigua el crit.
Així és. S’explica que els soldats quan es veuen a les portes de la mort criden la mare; i molts malalts terminals també criden la mare; en la figura de la mare es condensa l’entrada i la sortida del món. Si hem de fer cas de les noves descobertes científiques com ara la més novedosa: el paradigma akàshic, es diu que l’akasha és allò que subjau en tota realitat, que és la matriu (la mare) de la realitat, la seva intel.ligència, la seva consciència, la seva memòria.
En el paradigma (per què no escriure paraigua?) akàshic tot i tots estem connectats en xarxa. Així, doncs, connectats també en el crit existencial que ens unifica en la paraula primigènia. La poesia dóna estructura musical, melodia i ritme, al primer crit que va evolucionant en un llenguatge cada cop més estructurat i sofisticat, això és la civilització.
El crit primordial, però, no s’amaga ni desapareix; simplement es modula sota el paraigua de la realitat més o menys confortable. Obrim un paraigua i sembla que ja estiguem a cobert de la pluja, de la tempesta o dels rigors del sol. Però no, la vida gairebé sempre té lloc a la intempèrie. A vegades un desert, ja sigui d’arena (Tots els rius et menen al desert/ endebades/ inventes oasis) o un camp de rascacels anònims, ve a ser el mateix. L’ànima (segons com, esparracada: Pel viarany queden trossos dels teus ulls)és sota el paraigua i crida amb l’esperança que la sentim. Això és el desig d’amor: trobar algú a l’altra banda que dóni consistència al jo (Estens les mans i només agafes la fosca…)
La realitat és (un paraigua) amable, però més sovint no ho és. La malaltia és un flagell, el desencís i la solitud són un flagell, les diverses presons del cos i de l’ànima són un flagell, la mort de les coses i dels cossos és un flagell. Però la realitat, què és? La vida és un somni, deia Calderón de la Barca. La vida és un espai buit o ple? Si, tal com vol el paradigma akàshic, entenem la vida com una força generatriu i connectiva, la vida sempre és plena, per més que hi hagi tantes coses que vagin a parar (aparentment) al no-res o que ens fugin de les mans com l’aigua. La vida és la matriu còsmica alhora que n’és la seva manifestació. L’existència de les coses no és una il.lusió, el que és una il.lusió és la seva separativitat. Tot és dins la matriu, tot és sota el paraigua, tot el que es crea i recrea en forma part, el crit és universal. Tots estem agermanats en aquest crit, ara i sempre, per això podem riere i plorar, i podem resuscitar a cada crit, o en la paraula poètica que travessa els ponts del temps. Aleshores, saltant per damunt de la mort que és l’oblit, refer la glòria en la matriu eterna, sota el seu paraigua acollidor.