Antònia Font, vostè és aquí, a Girona

27.10.2012

Antònia Font presenta a l’Auditori de Girona el seu nou treball “Vostè és aquí”, i demostra que la creativitat del grup només té un límit: la distància que estiguin disposats a recórrer fins a trobar el seu propi univers.

 

Antònia Font ahir a Girona

 

Sincerament em sembla que com a públic no estem a l’alçada dels Antònia Font. Que ningú busqui cap ombra de sarcasme en l’afirmació. És una convicció ben ferma que extrec del concert d’ahir a l’Auditori de Girona; on Joan Miquel Oliver, Pau Debon i companyia presentaven dins del Temporada Alta el seu nou treball d’estudi, “Vostè és aquí” (Robot Innocent, 2012). Una mena d’òpera pop del segle XXI que no sé si vàrem ser a l’alçada de percebre. Com a públic ho aplaudíem tot, i ells semblava que no ho volien. Com a públic volíem que caigués en el repertori algun dels seus hits més coneguts, i els Antònia no s’ho havien ni plantejat. Un exemple ben clar: el bis més demanat de la història de la música. Si no ho va ser, poc n’hi devia faltar! Quan van marxar després del darrer tema, el públic a l’uníson es va posar a demanar més material, a cridar el clàssic “no n’hi ha prou” i a picar de mans i xiular. Un ritual que habitualment s’allarga un parell o tres de minuts a tot estirar. Doncs n’hi vàrem estar deu! Deu minuts que el grup m’imagino que va viure amb certa incredulitat entre bambolines. “I ara què carai fem?” es devien preguntar. Finalment van accedir a sortir, saludar i fer un tema, un sol tema, el ja mític Clint Eastwood del seu àlbum anterior, “Lamparetes”.

 

Antònia Font ahir a l'Auditori de Girona

 

El so Antònia

Com ja deia abans, cap ombra de pedanteria ni de desconnexió de la realitat per part dels Antònia Font. Realment se sentien afalagats pels aplaudiments i pels xiulets, però senzillament ells no ho havien previst. Allò no havia d’anar així. Presentaven el seu darrer treball, un repertori sòlid amb cançons heterogènies però genuïnament de la seva factoria. I ja està. No era el lloc ni el moment per repassar alguns dels temes que ja els han convertit en llegenda. De fet, moltes de les noves cançons potser no arribaran mai a aquest estadi. Però si una cosa tenen és que sonen 100% a Antònia Font. El grup balear ja fa temps que ha aconseguit allò pel que molts sospiren tota una carrera: una veu pròpia, un estil reconeixible. Una manera de fer que es percep fins i tot en els temes més ràpids, breus i curts del nou disc. Aquells on ja en fan prou amb la guitarra d’en Joan Miquel Oliver i la veu d’en Pau Debon. O amb els teclats d’en Jaume Manresa creant melodies impossibles. O amb una base rítmica indestructible fonamentada en el baix d’en Joan Roca i les percussions d’en Pere Manel Debon. Els Antònia Font fa anys que pedalen, i com passava en una de les pel·lícules més recordades dels anys 80 al final la bicicleta s’ha enlairat i es dirigeixen inexorablement cap al seu univers. Vostè és aquí. Ells ja són allà. Un lloc on potser algun dia els altres també podrem arribar.

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. dir que el públic no va estar a l’alçada em sembla una mica pobre, o dit d’una altra manera , si això és tot el que se’t acudeix després d’assistir al debut del nou disc doncs mira resulta que aquesta paracrítica és d’un interès brutal per la humanitat. en fi…