Els miralls negres d’Antoni Vidal Ferrando

16.01.2014

El retorn d’Antoni Vidal Ferrando, poeta i narrador santanyiner, s’ha fet esperar, però a la fi ha arribat i ho ha fet ni més ni menys que amb el seu primer llibre de relats, Els miralls negres (Meteora, 2013). L’autor, que fins ara s’havia guanyat a pols el títol d’una trajectòria impecable amb nombrosos llibres de poemes, una trilogia de novel·les –Les llunes i els calàpets (1994), la magistral La mà del jardiner (1999, Premi Sant Joan del mateix any) i L’illa dels dòlmens (2007, Premi Crítica “Serra d’Or” 2008)- i un dietari magnífic, Amors i laberints (2010, Premi Faula MMX de la crítica), ens sorprèn ara amb el seu primer recull de contes, que difícilment passarà desapercebut davant la mirada crítica dels lectors.

Antoni Vidal Ferrando.

El concepte de l’obra és molt senzill i, al mateix temps, i com totes les coses que són senzillament bones, altament efectiu. Vidal Ferrando fa d’aquests dotze relats configurats amb la delicadesa exquisida que el caracteritza dotze miralls negres, enterbolits, corcats pels anys i les penúries. És la força del passat i l’efecte que aquest pot tenir en el present el que mou la trama d’aquestes històries, que tot i transcórrer, la majoria, dins els termes de la mítica Almandaia vidalferrandiana, esdevenen corprenedores i universals gràcies a la potència del llenguatge amb què són narrades.

A partir d’aquest recurs dels miralls, un tret important d’aquests contes és la psicologia dels personatges, que justifica la seva manera de ser i de fer, i les accions que duen a terme al llarg de les pàgines que els són dedicades. Així, el lector pot assistir a l’execució d’un roig en mans dels falangistes prop del cementeri de Porreres, fatídica escena malauradament massa comuna durant la guerra civil a Mallorca, el suïcidi de Domènec Gilet i el seu fill Emili a la tomba de la seva dona, el retrobament de l’amor entre un home i la seva dona gràcies al món de la nit i la cançó festiva, el retorn a la vida i l’enfonsament definitiu de Maties Canet gràcies i per mor del seu cavall o la preciosa història de Silvestre Cano, l’home que temia els ocells perquè de petit en va matar massa juntament amb el seu avi. Tampoc deixen d’aparèixer-hi personatges típics, molt d’una època però tot i així significatius gràcies a la visió que l’autor en dóna: són la figura del capellà, encarnada primer en mossèn Virgili i després en mossèn Gili, els soldats falangistes, l’ajuntament falangista, el mateix comte Rossi o l’aparició estelar de Llorenç Villalonga en la seva vessant més despietada i -per dir-ne d’alguna manera- professional.

Emperò la psicologia individual, si no es contrasta amb la de la majoria, no té cap sentit ni un. Els miralls negres és també un retrat fidedigne, amb bells tocs de poesia i ironia, d’un poble i d’un temps. Els miralls ajuden els personatges a comprendre’s a ells mateixos però també reflecteixen la col·lectivitat des de la intimitat de cada membre. D’aquesta manera, l’obra perfila un discurs clarament encarat a recuperar la memòria història i acceptar-la com part del nostre passat comú, més o menys incòmode i dolorós per uns i altres, en un exercici exemplar de compromís cívic que no és per res estrany en l’autor.

Perquè la guerra que ha assotat el món d’Els miralls negres és una guerra sense vencedors, però on  Vidal Ferrando no s’està de dir, sense que li tremoli la veu, que per això ja és un expert, qui en són els culpables. No hi falten, idò, imatges cruelíssimes, hereves del tremendismo o d’alguns dels millors clàssics de postguerra, com per exemple L’endemà de mai de Miquel Àngel Riera, que horroritzen i captiven alhora.

Es tracta, en definitiva, d’un autèntic monument als detalls, a les coses petites -però no per això menys importants- que sovint ignorem, però que gràcies als miralls ennegrits per la manca d’autoreflexió i pels sentiments de malenconia i culpa, podem arribar a copsar. A partir d’aquest punt, de nosaltres depèn morir petrificats, com la Medusa, per la nostra mateixa aparença, que a voltes no difereix tant com voldríem dels personatges que amaguen aquestes pàgines, o superar-la acceptant les nostres mancances, les nostres imperfeccions i el nostre passat truculent i, sovint, massa oblidat. Les opcions, amb Els miralls negres, són poques: acceptar-nos o morir en la mentida.