Antoni Clapés. ¿Construir la llum?

7.10.2012

No fa gaires dies vaig ser a la presentació del llibre de poemes L’arquitectura de la llum, d’Antoni Clapés, publicat a la bella col·lecció Culip de Llibres del Segle, en la seva recentment inaugurada segona etapa.

Antoni Clapés | Foto de Dolors Udina

Si en parlo, no és pas perquè tingui la intenció de fer cap crítica del llibre en concret; més aviat vull referir-me a la poètica de Clapés, per mi plena d’interès, com he dit i he publicat unes quantes vegades, però no pas per les raons que van desgranar els presentadors de l’acte de la llibreria Laie, unes raons plenes de veritat i que en bona part comparteixo, però que per mi tanquen unívocament la visió de l’obra de Clapés en lloc d’expandir-la.

La visió que es va donar del nou llibre del poeta, i que no difereix gairebé gens de la que s’acostuma a donar de l’obra clapesiana, em va semblar, com m’ha semblat tantes altres vegades, reductiva, tot i estar carregada de raons.

La lectura diguem-ne “canònica” de l’obra de Clapés atrapa la seva poesia en un estèril bucle essencialista ben discutible. Un bucle aparentment infinit, però que la mateixa intangibilitat de les referències textuals agafades com a experiència transcendent minimitza l’abast emotiu d’una poesia fondament humana.

Si parlo d’un estèril bucle essencialista, no és pas perquè pensi que el poeta s’equivoca en la seva indagació dels límits del llenguatge: el silenci, el no-res, el buit, però també la llum, el ser, la plenitud. En una poesia com la seva, no hi ha ni equivocacions ni encerts: hi ha pensament, i tot pensament, si no és dogmàtic, és dialògic. Per això crec que certes lectures de la poesia de Clapés el tanquen en una determinada dogmàtica poètica “escolar”. Acadèmica. Acadèmia zen, però acadèmia.

Generalment, la major part de la poesia que s’escriu és confessional i, com tota confessió, un cop sabuda deixa de tenir cap interès. Et pot emocionar, deixar-te indiferent o fer-te sentir vergonya aliena. Res més. La de Clapés, en canvi, creix amb les lectures: té possibilitats dialèctiques. Coneix i reconeix els contraris que pugnen amb nosaltres per afeblir-nos i abocar-nos a la credulitat o per encoratjar-nos a viure en la nostra humaníssima soledat.

És una poesia amb la qual, si vols, pots estar en desacord amb admiració. No és un desacord que te n’aparti. Al contrari. Tant acord com desacord no són sectaris, sinó, com he dit, dialèctics. La poètica clapesiana et genera la necessitat d’entendre i comprendre en les seves paraules les seves raons portades al límit, per descobrir-n’hi de teves ―paraules i raons― que hi poden coincidir, o que les poden matisar i inclús rebutjar. T’obliga a pensar en el seu nivell d’abstracció. Si penses que un dels valors màxims del discurs poètic és la substanciació d’un dir allunyat de la narrativitat de la prosa ―una virtut lírica cada cop menys corrent per culpa de la colonització discursivo-confessional―, l’obra en vers de Clapés no et deixa mai indiferent. Ni tampoc l’obra en prosa poètico-reflexiva.

 

Antoni Clapés

No és, doncs, una poesia que es pugui conformar amb “l’agrada/no m’agrada” de la majoria dels lectors. Ni tampoc és un posat poètic emmarcable unívocament per molts marcs minimalistes o essencialistes que s’hi posin. Ni tampoc és una simple indagació textual que va fent de les variacions un mer joc intel·lectual.

És una poesia que té a veure amb una cosa molt profunda com és la nostàlgia, fins i tot malaltissa, que som capaços de construir amb les paraules sobre una inexistència prèvia que poblem de metàfores i paradoxes, perquè les figures retòriques ho possibiliten i ens condemnen a buscar uns antecedents remots allà on no existíem ni existirem.

A més a més, en el cas de Clapés, aquesta mirada cap a la impossibilitat d’haver existit i existiré es fonamenta en una mirada fonda cap a l’única companyia possible que tenim a tot l’univers: la natura en la plenitud que, de vegades, hi descobrim de sobte. ¿L’epifania? La pietat de l’agredit per l’agressor. És a dir, un món que de tant en tant sent compassió pels agressius desheretats del Tot que som.

Ens diu Clapés a Alta Provença:

El riu viatja lent

per la fronda dels àlbers:

arrossega un llim

tan antic com el riu.

Aquesta fuga perpètua, que arrossega la seva pròpia pèrdua, és el que obliga el poeta a tornar-hi, a retornar-hi. Tornar i retornar a un present de paraules que és l’únic rastre de passat i futur. Cap joc de variacions, doncs.

Com diu Valéry als Cahiers:

La matèria només existeix en l’instant——

Això és essencial. — L’instant és matèria, només és matèria, i tota la resta és — esperit, és a dir, res.

L’atracció pel silenci, pel buit, pel ser i el res, ¿no és fruit d’aquesta nostàlgia que les paraules contenen com a possibilitat conceptual sense referent real? Aquesta és l’emoció “sísifica” que fan sentir els versos de Clapés. ¿No és això la literatura? Darrera del silenci i el no-res, però també darrera dels intents de construir la llum de l’autor de l’Arquitectura de la llum, s’hi amaguen en realitat dolors massa profunds. La llum ens fa veure el que no volíem veure més enllà del vel del silenci: abismes d’absència. Dolors expressats sense exhibicionisme. La bella lliçó kantiana.

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Un lectura gens adotzenada de la poètica d’Antoni Clapés. Per no ser gaire habitual en el món de la crítica, felicitacions.