“Años Felices”, la complexitat de les relacions humanes

15.04.2017

Gonzalo Torné (Barcelona, 1976), llicenciat en Filosofia i Estètica, torna a la novel·la després de Divorcio en el aire (2013) amb Años felices (Anagrama).

Gonzalo Torné

El pas del temps comporta la pèrdua de les il·lusions (l’amor, l’amistat) dels protagonistes. Al llarg de tota aquesta novel·la coral batega la malenconia, exemplificada especialment en un Harry decebut per la vida i la poesia. La prosa exquisida de Torné es passeja sota una aparent tranquil·litat. Aquesta tranquil·litat es veurà alterada amb l’aparició d’Alfred Montsalvatges, un català que vol ser escriptor i que s’ha traslladat a viure a Nova York en algun moment de la segona meitat del segle XX. Arran d’un profund tall en una mà coneixerà Jean Rosenbloom, una infermera pèl-roja dolça, bondadosa i enamoradissa. Serà ella qui el batejarà per sempre més com el príncep i qui l’introduirà en un grup d’amics somiadors, amants de la bellesa. En aquest grup hi ha Claire, la germana de Jean, més guapa i sobretot més lliure; en Harry Osborn III, culte, poeta i ric hereu que viu reclòs a la seva mansió de Riverside i en Kevin Prichard, el jueu envejós de qui tothom es burla.

L’acció transcorre a Nova York, però això no és important, ja que la ciutat dels gratacels apareix volgudament desdibuixada. És l’inexorable pas del temps del protagonista el que modificarà l’amistat i l’amor però també el que despertarà el desig, l’enveja i la traïció. Si en un principi “sólo eran gente guapa haciendo tonterías” que es passaven el dia “conversando y bebiendo, riendo de lo que eran y de lo que soñaban ser” a mesura que transcorren els anys tots creuen que la seva vida s’ha detingut, que s’han fet grans: “Hacerse mayor pasa cuando las personas a las que quieres ya no pueden seguir esperando a que decidas quién vas a ser”.

La crítica compara Torné amb el noruec Karl Ove Knausgård, autor dels sis volums de la monumental La meva lluita per l’exploració de les frustracions quotidianes i les relacions amb el passat. Però Gonzalo Torné té una veu pròpia i característica. L’habilitat de Torné consisteix a mantenir l’atenció i, fins i tot, transportar-nos amb una trama sense sobresalts, en què no es desvelen tots els seus interrogants fins molt al final. En la novel·la, com a la mansió de Riverside, tots els personatges semblen irreals, desfilen arrossegant, primer les il·lusions i les esperances i, després, les pèrdues a través de la veu d’una narradora la identitat de la qual no coneixerem fins al final.

Una escriptura irònica, reflexiva i a estones escatològica, que camina entre el present i diferents gradacions del passat, juntament amb la capacitat metafòrica i poètica fa que sigui impossible deixar de llegir.

És possible que Años felices no sigui un llibre perfecte, que tingui alguna excentricitat no justificada, però tota obra que combina la realitat i la metàfora està subjecta de la seva pròpia versemblança. Les objeccions no semblen importants. I sí que ho és el que Gonzalo Torné ofereix.