Andreu Martín. La violència justa

13.03.2016

Que Andreu Martín és el nostre millor escriptor “negrot” en actiu és un fet incontestable, i això que ja sabeu que jo no sóc gens partidària d’establir rànquings ni llistes. No em sembla oportú fer aquelles classificacions que, quan érem petits, patíem impunement a classe: el primer de trenta, el segon de trenta, el tercer de trenta. No ho trobo necessari. Els escriptors escriuen, els lectors els llegim i, internament, fem la nostra tria. L’objectivitat absoluta és molt difícil d’assolir i els gustos personals hi juguen, sovint, un paper massa significatiu.

Andreu Martín acaba de publicar a Bromera Les escopinades dels escorpins

Andreu Martín acaba de publicar ‘La violència justa’

Tanmateix, no és el cas d’Andreu Martín, l’extensa trajectòria del qual, avalada per una producció sòlida, variada i molt personal, es troba ara mateix fora de qualsevol dubte. A cada novel·la seva que llegeixo, més em reafirmo en aquesta opinió. Amb ell el gaudi,  la sorpresa, l’aprenentatge i l’admiració estan assegurats. No crec que hom pugui demanar gaire més.

Avui us parlo de la seva darrera novel·la publicada, La violència justa (RBA), una obra molt negra i alhora molt especial, que ens mostra que el mestre manté intacta la seva capacitat de mutar i evolucionar. A La violència justa no hi ha un mort a les primeres pàgines (de fet, els primers crims amb resultat de mort es produeixen molt avançada la història), sinó que l’acció es va desgranant de mica en mica, amb un crescendo magnífic però calmós, amb una cadència compassada i mesurada que atorga molta importància a la interioritat dels protagonistes i al seu procés psicològic.

La violència justa es fonamenta en una qüestió que Martín ha comentat i repetit en diverses ocasions i que, de fet, també apareix explicitada a la novel·la: la idea que, en la nostra societat, conviuen gairebé sense tocar-se, però barrejant-se constantment en els espais i els llocs, dos mons que no tenen res a veure. El món de la gent comuna, que es lleva, treballa, paga els impostos, té fills, va de vacances a l’estiu i compleix amb les normes establertes, i el món de la gent que transita tota la vida al marge de la llei, personatges sense escrúpols, que fan mal als altres, que no s’aturen davant de res, que no treballen, que no formen part de l’engranatge social establert. Els delinqüents, diguéssim. Els dolents.

Què passa quan la frontera entre els dos mons es dilueix? Què passa quan algun membre del “món bo” se sent impel·lit, encara que sigui per motius molt justificables, a travessar la línia? Fins on arriba la llei? És justa, la llei? I si no ho és, fins on ha d’arribar la justícia?

La novel·la està estructurada a partir de les veus narratives, ambdues en primera persona i en capítols alterns, dels dos personatges protagonistes: Teresa Olivella i Alexis Rodon. Una dona i un home, en principi molt diferents, que acaben confluint per un motiu comú. Tots dos arrosseguen un terrible pes damunt de les espatlles. El pes d’uns fets del passat que no els permet suportar la vida ni tirar endavant.

No explicaré res de la trama, evidentment. Però si remarcaré una qüestió que, com a filòloga i estudiosa de la literatura, m’ha semblat espectacular. Em refereixo a l’ús singular i agosarat que fa Martín de la llengua. La innovació lingüística, la creació de verbs divertidíssims que defineixen perfectament allò que ens vol transmetre, el trasllat semàntic d’alguns mots. Una aposta fantàstica i valenta en aquesta nostra literatura catalana que massa vegades sembla restringida a les entrades del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Una gran erudita em va dir un dia: “Anna, si vols escriure una novel·la a cops de DIEC, més val que pleguis”. I tenia raó. Martín no escriu una novel·la a cops de DIEC i, sense deixar de mostrar-se respectuós amb la llengua, el resultat resulta original i extremadament enriquidor.

Ja us ho havia dit que era el número u, oi? Doncs això.

Feliç dia, negrots.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Curiós això de l’ús creatiu i original dela llengua. Jo sóc d’aquells que sempre he tingut clar que Andreu Martin escriu els llibres en castellà i desprès algú els hi tradueix, com a Jordi Sierra i Fabra.