Andreu Gomila, el continent que ho xucla tot

19.12.2016

Entre tombes i gintònics, existencialista i amarga, la segona novel·la d’Andreu Gomila, Continents (Empúries), dibuixa un mapa de relacions fervents i feridores que donen voltes entre la realitat i la ficció, rebregades i xopades dins la rentadora literària on les evasions, els amors i les tristeses dels protagonistes ballen grunge recordant Sísif mentre llegeixen Sthendal amb regust de Bolaño. Tot això, amb un català immaculat, llengua mil·lenària que en aquest llibre és titllada de relíquia.

Andreu Gomila | Foto: Maria Dias

Andreu Gomila | Foto: Maria Dias

Set personatges que es mouen pel món buscant alguna cosa mentre fugen d’ells mateixos i set ciutats a banda i banda de l’Atlàntic que els acullen i els expulsen assotant la passió i el desencant, la memòria i l’oblit. Set ciutats que són sis més Felanitx, on s’acaba la història dels set navegants existencials narrada per un vuitè omniscient, cronista que es camufla entre ells per deixar anar confessions com gotes d’aigua damunt la bassa del dramatis personae com l’autor que busquen els sis de Pirandello. “I jo podria afegir moltes coses”, ens diu, “però han de ser ells els que visquin, els que s’expliquin”.

I es perden. I es retroben mar enllà, i s’estimen, però no poden fugir del passat. Drogues, fills, silencis i solituds, extremisme i sadisme foscant la llibertat. I es fan mal. I apareixen Baudelaire i William Blake, enterrats, Borges i Miquel Bauçà, Joyce, Arlt, Mallarmé, Foix, Rodoreda i Macià travessant el Río de la Plata no gaire lluny de Perón. També hi trobem Emily Dickinson i Robin Buchan, la primera baixista dels U-Men, que formen part d’una processó de referències literàries i musicals que, com els pelegrins de La romería de San Isidro de Francisco de Goya, avancen amb sinistra devoció guiats per un cec que toca una guitarra sense cordes. A Continents, el guia simbòlic de tot plegat és Kurt Cobain, ànima grunge, a qui imaginem interpetant Smells like teen spirit tot il·lustrant la situació en què es troben els personatges de Gomila, entre la trentena i la cinquantena intentant allargar una joventut que no tornarà.

L’altre cabdill de les seves anades i vingudes entre Barcelona i Londres, París i Buenos Aires, Zuric i Ciutat de Mèxic, és Albert Camus, l’estrany, l’home revoltat, gairebé una ombra del narrador que xiuxiueja les essències de la vida brandant les regnes de la poesia, la melancolia i la malaltia, despertant la necessitat de córrer per no morir, per creure que l’existència val la pena. I encabat, l’evasió, filant claus d’espant, invisibles, sense saber què volen d’aquest món contemporani, perduts, on caure morts.

Albert Camus

Albert Camus

 

Literatura sense fronteres

La literatura no és la vida que voldríem, la vida que detestem, la vida que vàrem oblidar que existia?, reflexiona el narrador justificant la seva prosa de recerca. Els seus personatges són els que actuen, els que pateixen, perquè tots formen part d’ell, que inventa, que fa desaparèixer, que deixa anar ocurrències esparses, que admet la seva falta de coratge i que efectivament busca el refugi de la literatura per digerir les coses, perquè tots ells són jo, el continent que ho xucla tot fins que retorna a l’origen i deixa l’acció suspesa a Felanitx, amb el rastre descordat de l’atmosfera urbana sota la llum d’un fanal.

Ben escrita i estructurada, diligent però sense pressa, Continents es pot llegir com una història d’històries –intuïm– basades en fets més o menys reals, siguin anhels, defectes o proeses, vivències personals o properes al narrador, que tampoc té per què ser el mateix que ens relata les desventures dels protagonistes. Continents, per tant, és una literatura sense fronteres entre versemblança i fabulació: un espai de reflexió i deseiximent per canalitzar inquietuds, enginys i quimeres que Gomila acompanya d’una selecció de músiques disperses que van des del Rock & Roll fins a La teva buidor sense oblidar, continguts en eixe món i a pesar dels fracassos que llegim al llibre, que L’espoir fait vivre.

En el cas dels poetes (catalans), el rock & roll, la buidor i l’esperança apunten amb precisió cap a la paraula relíquia suara mencionada, que adquireix una catalana significació: tot poeta hauria d’aspirar a escriure en una llengua malalta, impossible de desxifrar, accessible parcialment només a través de les llengües que assassinen. Ho diu un poeta incògnit de la novel·la, excessiu, nihilista i camell, inspirat en Foix. I podríem aventurar, escèptics: ser o no ser poeta. Aquest és el dilema.