Amor de don Perlimplín, la més humana de les farses

13.01.2017

Federico García Lorca és infinit. Quan el creus esgotat, encara té un pessic més de poesia per regalar-te. Ningú discuteix el sublim de les tragèdies lorquianes, però sembla que les seves sàtires no són tan conegudes ni valorades. Val la pena, doncs, acostar-se a La Seca per veure Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín, una proposta encertada d’aquesta original tragicomèdia.

‘Amor de don Perlimplín con Belisa en su jardín’ a La Seca. © Miguel Ángel Fernández.

Genoveva Pellicer és l’encarregada de dirigir (i ampliar) una obra que, com totes les de Lorca, té una càrrega simbòlica que pot ser difícil de gestionar per un director. Pellicer se’n surt prou bé. Des de bon principi introdueix el metateatre per tal que un dels personatges de El retablillo de don Cristóbal s’erigeixi com a director de l’obra. Té sentit, i no només per les relacions entre aquesta farsa i la de don Perlimplín, sinó per l’evolució d’uns personatges que comencen sent guinyols i acaben humanitzant-se de la manera més tràgica davant la perplexitat final del director.

A banda de la proposta inicial, destaca la interpretació d’una Almudena Lomba que encarna amb gràcia una altra antiheroïna de Lorca cegada per un desig socialment inacceptable. L’escenografia, encertadament senzilla, juga de nou amb aquesta doble dimensió guinyol/humà dels personatges: ells mateixos són els encarregats de canviar-la mitjançant unes coreografies que evoquen els moviments d’unes marionetes.

Almudena Lomba i Manuel Veiga protagonitzen el muntatge. © Miguel Ángel Fernández.

Capítol a part per la música, especialment per l’escollida en l’escena més lírica de l’obra. Es tracta d’una versió magnífica de la Canción de Belisa, interpretada per Mati Pando. Aquesta serenata (present al text original) s’acostuma a recitar, però introduir-la mitjançant una cançó és una bona manera d’accentuar uns versos que ja estan replets de bellesa. A més, les melodies d’Stravinski es distorsionen a mesura que augmenta la càrrega dramàtica i no falta tampoc La Tarara, un poema infantil de Lorca convertit en cançó popular que va com anell al dit en la majoria de les seves obres, malgrat que potser se n’abusa.

Amb tot, el muntatge té la virtut de tractar força bé tant la comèdia com el drama, de donar un punt de vista diferent i ampliat i de (si és possible) engrandir la màgia dels versos de Lorca:

Por las orillas del río
se está la noche mojando
y en los pechos de Belisa
se mueren de amor los ramos.

Què més hagués escrit aquest geni si no l’hagués matat el feixisme?