Als afores… sense concretar

3.04.2017

Eva i Adela als afores, de Mercè Sarrias, ocuparà la Sala Beckett fins al proper 30 d’abril. Després d’haver-ne vist l’estrena, se’ns acut que la disposició desordenada i caòtica de vint-i-quatre tancs d’aigua damunt l’escenari, són un bon reflex material del reguitzell de rampells –més de vint-i-quatre, segurament– que tindran les dues protagonistes de l’obra; també superposats, desordenats i caòtics.

Rosa Renom i Sílvia Bel protagonitzen ‘Eva i Adela als afores’, de Mercè Sàrrias. © David Ruano

L’Eva i l’Adela, interpretades per Sílvia Bel i Rosa Renom, són dues dones que es criden, però que també es fan carones. Passen del retret sec i les mirades glaçades, a la complicitat més íntima. Tot plegat, en qüestió de segons; amb canvis d’humor i de registre que no sempre tenen un perquè gaire clar.

L’espectador se sent una mica descol·locat i superat per aquest l’histrionisme. I és que l’obra juga a comunicar sensacions i a transmetre imatges tan fragmentades, tan a batzegades, que les actrius que les han d’articular no arriben a transmetre cap veritat massa profunda.

D’allò que han vist i patit a la vida, l’Eva i l’Adela només se’n van intercanviant algun petit detall de tant en tant. Això sí, no els cal cap excusa per fer-ho. N’hi ha prou de sentir que han d’arrencar-se una ràbia que duen dins.

Què busquen? Segurament, dotar de paraules aquell record fugaç que se’ls apareix, lacònic i sec, al pensament. Ara bé, tot es redueix a això: fragments escapçats, petites píndoles. Són contundents, però impregnen poc l’obra, i s’aboquen sense filtres ni reflexió.

Al capdavall, l’Eva i l’Adela se’ns presenten com dues figures estrambòtiques que no pretenen cosir cap tipus d’amistat. I tanmateix, en mirar-se, es reconeixen com a iguals perquè totes dues experimenten una ex-centricitat, un sentiment d’orfandat respecte a tot el sistema social establert. I reaccionen aixoplugant-se mútuament, encara que sigui entre renecs, perquè se senten protegides mantenint-se aïllades de tot. Experimenten, en paraules de Mercè Sarrias, “la temptació de l’exili, un lloc fora del lloc, on la realitat no entra i el soroll de fons s’esvaeix”.

Marc Salicrú signa l’escenografia del muntatge ‘Eva i Adela als afores’. © David Ruano

Hi ha res que les pugui mantenir encara vinculades al món, tanmateix? El fil argumental és molt i molt prim: una d’elles ha sentit una conversa entre dos individus que planejaven atemptar contra la directora d’una comercialitzadora d’aigua. Decidint si hi intervenen, les dues protagonistes posaran a prova la seva relació amb el món.

Evidentment, la tensió dramàtica no s’articularà al voltant del perill d’un assassinat. Aquesta hipòtesi és només un teló de fons; l’excusa que Mercè Sarrias es dona per parlar de la relació que mantenim amb allò que passa al nostre voltant, i de l’actitud que demostrem quan se’ns dóna la possibilitat d’intervenir, de canviar coses.

I l’Eva i l’Adela faran distinció entre dos tipus de passivitat. D’una banda, “deixar-la morir dessagnada”, que porta incorporat el sentiment de culpa; i de l’altra, “deixar passar el riu de les coses”, la passivitat que permet viure al marge de les coses que passen; sense intervenir-hi, però sense arrossegar les conseqüències morals d’aquest abandonament.

Probablement, aquí rau el millor que ens ofereix Eva i Adela als afores. Ens presenta la possibilitat de viure sense formar part de la societat adotzenada i deprimida per abusos i negacions i, al mateix temps, l’opció de no acusar-ne aquella culpabilitat de qui se sent sovint còmplice de la barbàrie perquè la tolera.

Qui no pot més, però tampoc vol dur el pes que comporta l’abandonament, mira de repetir-se que, simplement, “deixa passar el riu de les coses”.

‘Eva i Adela als afores’ es podrà veure a la Sala Beckett fins al 30 d’abril. © David Ruano