All you can eat

27.09.2016

Després d’emigrar per causa de la crisi, l’Agrupación Señor Serrano compleix deu anys i torna a jugar a casa convidada pel Teatre Lliure, que li ha dedicat un cicle per mostrar tres espectacles en quatre dies, del 22 al 25 de setembre. Ens hem acostat a Montjuïc per veure de què van, què fan i què ofereixen, i per provar d’esbrinar les raons del seu èxit actual.

'Katastrophe'. © Agrupación Señor Serrano

‘Katastrophe’. © Agrupación Señor Serrano

Ni teatre de text ni performance introspectiva: els Serrano invoquen la disbauxa que en l’origen sembla que tenia la tragèdia grega,  on la dansa, la música, la poesia i el teatre es barrejaven en orgies escèniques. Així, les pel·lis naïf i fetes a mà dels seus espectacles es van fent i desfent en directe i a la vista de tots, sobre l’escenari i en les grans pantalles que actuen com de fons d’escena, amb un primer pla ben ple de maquetes i ninotets i artefactes, amb una manera de fer que ja és la marca de la casa i ve executada per uns actors que són tècnics, cameramen, performers o extres, segons el cas. Les tres escales del show, on es barregen en una escenografia líquida i inestable l’actuació, l’audiovisual i les maquetes i objectes, ja són un plus. Els tres espectacles coincideixen en mantenir tremolosa una lasanya de llenguatges, imatges i registres, travessada per l’element comú del corol·lari crític. La conclusió frega els tòpics i, després de moltes voltes, el Zeitgeist es retrata als llocs més comuns de temes com l’especulació immobiliària i el capitalisme globalitzat, l’ecologia i l’enemistat entre els pobles, o la por com a sistema de control dels estats. I bé, els llocs comuns són sempre molt amplis, allà on s’apleguen les multituds.

 

Troballes sublims, pedaços banals

La microescala és el pinyol de tot plegat, i les pantalles són el reclam d’una sèrie de línies narratives que barregen realitat i ficció, amb aquestes escales de l’escenografia i la representació en un puzle discursiu i metafòric amb molts punts de fuga. A Brickman Brando Bubble Boom és la vida de Marlon Brando en paral·lel a la d’un fictici constructor de l’Anglaterra victoriana, la que ens recorda el rise and fall del ciutadà Kane, on se’ns mostra el vídeo d’un desnonament amb resistència ciutadana. El conjunt és d’un barroquisme pop, una baralla constant sublim-banal, i d’un “PAHtetisme” estetitzat, si se’m permet l’expressió, amb ràbia indignada i denúncia una mica de segona mà. És igual, perquè malgrat l’abundància de referents i la conscienciació low-cost, el producte atrapa pel Dragon-Khan escènic que acaba amb una destrossa catàrtica d’una gran casa de porexpan, i amb la consegüent escena efervescent, bombolles caient del cel, com per alleugerir qualsevol possible mal de cap.

'Brickman Brando Bubble Boom'. © Alfred Mauve

‘Brickman Brando Bubble Boom’. © Alfred Mauve

D’altra banda, les faules superposades de Katastrophe no són ja barroques sinó directament kitsch, els ninotets aquí són ossets de gominola, i el bonisme naïf de la trama va de l’ecologia al pacifisme, recorrent a un ventall d’experiments de QuimyCefa que volen simbolitzar la corrosió dels processos de civilització i barbàrie. En el tercer espectacle, el muntatge multimèdia d’A House in Asia és una fita del grup, amb el simulacre enunciat per Baudrillard traient el nas d’un calaix de sastre on caben Bin Laden, Take That, Moby Dick i Michael Moore en una mena de festa High-School, i amb una reflexió sobre la por, la identitat i la guerra que munta un assaig (un lloc de provatures, un laboratori d’idees) que permet obrir algunes finestres de la quarta paret teatral a altres àmbits, gèneres i disciplines.

 

Tecnologia artesanal versus pornografia de la realitat

Allò que més clarament han aportat els Serrano a les arts escèniques de per aquí és aquest desplegament escènic torrencial però d’escala controlada i volgudament imperfecte, visible i comprensible com a work in process, i que a causa de la successió constant i el zapping ha de resultar finalment aclaparador, perquè funciona per la hibridació dels llenguatges i l’entortolligament dels engranatges: un collage d’audiovisuals manipulats, karaokes i fragments televisius i de cinema, música electrònica que no para, moments de teatre d’objectes i instal·lacions artístiques, màscares, breus performativitats i recitats. El que de forma més subtil i elegant s’havia vist anteriorment puntuant les obres de directors de teatre de text com Rigola o Bieito, Ostermeier o Castorf, ara es deforma aquí en un festival lletgista de cargols i leds, d’incandescències i socarrims.

Altres artistes internacionals havien tirat per una via o l’altra, aprofundint en llenguatges perifèrics que penetraven el teatre fent-lo créixer, gemegar o xiuxiuejar (les instal·lacions de Manah Depauw & Bernard Van Eeghem, les narracions íntimes dels germans Oligor o en Xavier Bobés) o fent-lo explotar en géisers icònics (al teatre d’imatges del Big Art Group, als muntatges hipnòtics dels Complicité o del Robert Lepage). En una tercera via, els Serrano assumeixen totes les contradiccions amb l’argument de l’excés i la transparència, la superposició i l’honestedat, per conjurar-se contra el que anomenen “la pornografia de la realitat”. Sempre mostren els estris i els processos, i en molts moments de les seves obres els perfórmers xops de suor es quedaran mirant de fit a fit els espectadors. I semblen voler donar a la vegada un pas endavant i un pas enrere: primer ampliant les possibilitats del teatre i els viaranys de les dramatúrgies, però materialitzant-ho amb una mena de tecnologia artesanal.

'A house in Asia'. © Nacho Gómez

‘A house in Asia’. © Nacho Gómez

Ciclotímies i bàlsams

Sigui com sigui, aquesta tecnologia artesanal té gràcia i grapa i ara va a l’alça i és molt apreciada per un espectador que, a la vida quotidiana ja viu “empantallat”, o empantanegat en un ambient ple de ginys i gifs, i que és conduït pels mestres de cerimònies en un fluid d’una espectacularitat a voltes matussera i a voltes impactant, que funciona enfilada pels continuum musical, amb un DJ molt present a l’escenari on es van enllançant escenes i teixint estats d’ànim amb el so a tot drap. La reflexió més profunda ve seguida del gag o el ball, la lentitud del travelling sobre la maqueta dóna peu al text projectat, i així del registre seriot anem al trist, de la cita intel·lectual a la ironia, el sarcasme o la paròdia: tot un guió ciclotímic, que permet un meritori control dels tempos, els ritmes i les sensacions i les idees a transmetre.

Si el director de cinema J. Bayona parlava recentment de l’emoció com un bàlsam que fa que el públic assimili les històries més dures, aquí són la música i l’humor els que emboliquen els artefactes en un xarop dolç que ha de fer empassar un conjunt ple de grumolls i costures, algunes troballes i tantes altres banalitats i obvietats. La saturació estètica in progress, la fragmentació narrativa esfilagarsada i la sobreestimulació d’imatges poètiques i de gestos esforçats, són els recursos que deixaran el públic pràcticament sense marge de maniobra, al límit de la infantilització. Però de sobte apareix un breu clar al bosc entre tot d’arbres i més arbres, i potser és en aquesta aparició de l’ull de l’huracà al bell mig de la sobreabundància on trobarem l’alleugiment, com un moment realment bell i paradòjic dels espectacles. Qui sap si, entre tant de bullici, no són aquests moments fugaços de calma el veritable ganxo i el que dóna consistència i substància al conjunt, l’ingredient secret de la fórmula que ha fet triomfar la companyia around the world.