Alicia Kopf: la casa com a impostura

17.07.2012

'Maneres de (no) entrar a casa, d'Alicia Kopf.

L’artista Alicia Kopf ha creat un llibre sobre les Maneres de (no) entrar a casa, títol que podria ser el corol·lari perfecte, la més adequada de les definicions d’aquests dies grisos. Uns dies en els que l’aparent impossibilitat d’entrar a casa –és a dir, la d’accedir a una vivenda digna quan s’és jove – es barreja, per la seva relació quasi sinonímica, amb la impossibilitat de sortir de casa, és a dir, amb la impossibilitat de creuar el llindar de la casa familiar.

Les paraules són impostures, la paraula casa ho és i l’Alicia Kopf  ho sap: la casa no és un espai tancat entre els murs, és més que una construcció arquitectònicament delimitada, la casa és molt més que l’apartament propi amb el que tothom somia. En una societat ideològicament malalta que, tot considerant la casa com a propietat i, per tant,  com a símbol d’èxit personal i social, n’hi impedeix l’accés, “trobar-se com a casa” sembla buidar-se de tot significat. Com trobar-se a casa quan no hi ha casa, quan no només s’han perdut, sinó que mai s’han tingut les claus? Escrivia Robert Venturi que cada cop es feia necessària una nova arquitectura; els nous arquitectes  havien de preguntar-se sobre la nostra manera de mirar les coses, sobre com hom percep els objectes i els espais que l’envolten. Havia passat l’època d’aquella arquitectura “futurista mundial”, ara, deia Venturi, era el moment de fer una arquitectura comuna: s’havia de construir per satisfer les sensibilitats, el model de referència no podia ser altre que la vida quotidiana, es a dir, aquella vida de carrer, de barri,  una vida que, feta de costums i d’objectes familiars, convertia qualsevol indret en casa. L’arquitecte havia i ha d’observar aquells espais on encara es fa possible “trobar-se com a casa”, on encara tenen sentit aquestes paraules perquè no es necessiten les claus per poder fer de l’espai la pròpia llar.

L'artista gironina Alicia Kopf exposant el material artístic amb què ha analitzat el fenomen 'vivenda-persona'. Foto: Bòlit. Centre d'Art Contemporani de Girona.

Alicia Kopf explora aquests espais, els explora des de la consciència de la seva precarietat, perdre les claus es perdre aquests indrets, perquè les claus no només obren portes; les claus obren espais, despleguen l’experiència de l’habitar, de l’apropiació i de la interacció amb l’espai, aquell que, més enllà de la seva naturalesa, tard o d’hora, es converteix en la casa de qui l’habita. Alicia es una flâneur del segle XXI, ella ja no es refugia en els passatges parisencs, aquells passatges que, com escrivia Walter Benjamin, havien esdevingut la casa, el saló i la habitació del flâneur i que, tot i havent desaparegut, persisteixen com a referent literari, un referent que implícitament impregna les pàgines de l’artista permetent-li a l’Alicia desplegar el concepte de casa en una calidoscòpica imatge.  De la mà d’Alicia Kopf, la casa es converteix en una imatge oberta cap a la quotidianitat, una imatge on es reuneixen superposant-se diferents espais, tots ells habitats de maneres diferents, però tots ells convertits en casa, en espais propis que, més enllà del seu caràcter exterior o interior, són testimonis privilegiats de les vivències més íntimes i més intransferibles de qui els habita. I és que, en realitat, l’Alicia no escriu sobre la casa, les Maneres de (no) entrar a casa és una mirada vers aquelles petites coses que passen desapercebudes; com feia el poeta en el seu recorregut per els carrers de París, Alicia Kopf rescata els fragments que, transparents per la més comuna de les mirades, constitueixen l’individu com a ésser en un món del qual necessita formar part, fent-lo seu, convertint-lo en l’escenari de les pròpies vivències, íntimes i col·lectives alhora, perquè, com diu l’Ingrid Guardiola en la seva introducció a aquest llibre,  “alguns encara ens enginyem petits racons que considerem cambres pròpies, llocs on romandre, on poder ser, recollir i sembrar”. L’habitació, el pis, l’ascensor, l’edifici, el barri, tots aquests llocs són casa, tots ells es converteixen en la llar del qui els habita i tots ells s’impregnen, com un quadre acabat on encara es poden veure les traces de l’esbós, del relat individual, del relat de vida d’aquell que els recorre, els freqüenta i els habita. Sobre aquests espais, l’Alicia rastreja el relat que hi queda escrit amb lletres dèbils; és un relat que, com les runes, sobreviu modificant imperceptiblement l’entorn i el seu habitant qui, encara no sabent-se lector, n’és. Sobre aquests relats rescatats, l’Alicia escriu el seu, un relat fet no només d’hàbits, de maneres de viure, sinó un relat fet de literatura:si per un costat, Alicia Kopf es converteix en el flâneur del segle XXI, per l’altre torna a fer el viatge que, segles enrere i tancat en la seva cambra de Torí, havia fet Xavier de Maistre. Kopf també viatja entorn de la seva cambra, el seu viatge, com el de De Maistre, també parteix de la seva biblioteca, d’aquelles lectures que orienten un viatge sense direcció establerta. La cambra, però, ja no és un únic espai, ja no és un petit espai tancat a Torí, ara, la cambra d’Alicia deixa de tenir parets, és la casa, és l’ascensor, és, definitiva, l’espai literàriament viscut.

 

L'artista gironina Imma Ávalos que opera amb el nom artístic d'Alicia Kopf.

El tren cap a Girona és el trajecte cap a la casa familiar, significa tornar cap “al lloc d’on sóc”, però que va deixar enrere per construir-se un nou espai, una nova llar lluny d’allà. L’Alicia torna a Girona per vacances, sempre en el mateix tren i retrobant-se en aquell trajecte, asseguda sempre en el seient a prop de la finestra, les invariables coses familiars, els mateixos paisatges que, any rere any, tornen a mostrar-se, més enllà de la vidre, barrejats entre les paraules d’en Josep Pla. Ja ho diu ella: “per al trajecte, coses familiars: El quadern Gris”, aquell estrany llibre-diari que fa del tren una cambra torinesa, el trajecte cap a la casa gironina es converteix en una casa per si mateixa, però, [i4] com és aquest tren-casa? Els paisatges que el tren travessa són els paisatges de la memòria d’un trajecte ja fet, però són també els paisatges que anys enrere va descriure Pla i que ara l’Alicia llegeix fent-los sortir de la pàgina. Plou? “Sota la pluja Girona té un caràcter impressionant”, escriu el mestre Pla i l’Alicia llegeix, però, plou a Girona? No és pot contestar a la pregunta, la ciutat apropiada per l’Alicia i per les paraules d’en Josep Pla és com els noms, mai coincideixen: “tots tenim assignats molts noms”, escriu l’artista amb tó pirandellià, molts noms com moltes són les cases, una i centmil,  totes elles cases, totes elles diferents perquè diferents són les maneres de viure-hi, perquè diferents són les persones qui hi viuen i les seves vivències: casa invertida, casa per al jo escindit, casa del taló, “casa para hijos de padres separados”, cases adosades, casa del pintor….

Perdre les claus i no poder entrar; perdre les claus és quedar-se tancat fora, veure la casa sense entrar-hi, veure-la des d’una nova perspectiva i descobrir-hi allò que sempre havia passat desapercebut per ser massa comú, massa familiar; perdre les claus és adonar-se per fi d’allò perdut, d’allò que es va tenir, d’allò que es podria tenir i que l’absència de claus ens impedeix recuperar, adonar-se, al cap i a la fi, de tot alló que ens és negat. Maneres de (no) entrar a casa  il·lustra la precarietat, el trontollar d’unes claus sempre en equilibri, sempre al punt de perdre’s; Maneres de (no) entrar a casa recull les experiències perdudes, aquell temps perdut que només les claus poden recuperar. Però, ¿què vol dir recuperar les claus? Vol dir adonar-se de tot allò que envolta i conforma la casa, és a dir, adonar-se dels objectes, de les anècdotes, d’aquelles petites coses familiars que fan d’un indret una casa; recuperar les claus és tornar a descobrir el ficus sempre nadalenc, els breus diàlegs d’ascensor, els esmorzar amb Nesquick i Cola-Cao o la veïna amb l’ai al cor. L’Alicia Kopf dona llum a aquestes imatges encara a les fosques, recupera les claus, ens avisa del perill de perdre-les, però, en realitat, ella sap que per recuperar-les és necessari haver-les abans perdut. Maneres de (no) entrar a casa és, en definitiva, una invitació a perdre les pròpies claus per poder finalment recuperar-les. El problema ètic és quan aquestes claus no es perden, sinó que ens són arrabassades. En la indisolución del binomi ètica-estètica, Maneres de (no) entrar a casa és, en el fons i en la superfície, un al.legat al dret a les claus, al dret a construir la pròpia casa, es a dir, a habitar el món.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Amb els diners públics no donem habitatge digne, però si li donem (KREAS, 50.000€) a “artistes” que parlen a través de veritables creadors… Quina paradoxa que et demostra el pes de la denúncia d’aquest discurs embadalit, tan confús com l’article: sí, però no, sí o no, no és però també és, tenir però no tenir. Quin mareig. S’ha de saber què es vol dir. Crítica i denúncia no és posar paraules i noms a centrifugar. “Els flaneurs del segle XXI” estan al carrer, no amb el nas entre els llibres a veure com poden semblar més intel·ligents i artistes. Estan documentant les coses al carrer, amb històries concretes del drama d’avui, parlant amb les persones. Si vols anular algú, dona-li una subvenció, un premi o edita-li un llibre.

    • Hola Ruby, només per informar-te: les beques Kreas són una ajuda simbòlica que es dona a projectes culturals de les comarques gironines i que toca a uns 1000-2000 € per cap. Com deus poder entendre aquesta quantitat no arriba ni per fer un llibre, ni per pagar el lloguer, ni per res. O sigui, que els que la rebem, hem fet els nostres projectes a la pura intempèrie i el que se’ns dona arriba amb prou feines per editar els projectes quan ja són fets. El meu llibre és producte de 2 anys d’escriure a l’esfera digital (la pública) sense cap ajuda, i buscant pis. Ja que penses que els artistes han d’estar a la intempèrie, te’l recomano.

      • Hola. Conec les beques i el criteri (amb poc esperit “públic”) de concessió i també les aixetes. He vist el teu web i CV. Només dic. Curiosament has guanyat moltes beques. Amb tan bones connexions deu ser més fàcil que t’editin i t’exposin… Els meus respectes. Tota l’esfera digital és pública. I sobre escriure dos anys sense ajuda (d’això és tracta)… pel que he vist, només t’apropies de l’escriptura de tercers, d’imatges i textos de tercers, i els poses amb lleuger context amb un grapat de notes personals d’un rastre fàcil de seguir. No he dit que els artistes han d’estar a la intempèrie ni simular que són indigents o artistes maltractats amb diners públics a la butxaca, he dit que han de tocar de peus a terra i entrar en contacte amb el món per transformar-lo, que és una cosa molt diferent. Gràcies, li faré una ullada a la teva recopilació malgrat tot. Sap greu molestar-te. No tens culpa. Enhorabona.