Alicia Kopf: la casa com a impostura

L’artista Alicia Kopf ha creat un llibre sobre les Maneres de (no) entrar a casa, títol que podria ser el corol·lari perfecte, la més adequada de les definicions d’aquests dies grisos. Uns dies en els que l’aparent impossibilitat d’entrar a casa –és a dir, la d’accedir a una vivenda digna quan s’és jove – es barreja, per la seva relació quasi sinonímica, amb la impossibilitat de sortir de casa, és a dir, amb la impossibilitat de creuar el llindar de la casa familiar.

Les paraules són impostures, la paraula casa ho és i l’Alicia Kopf  ho sap: la casa no és un espai tancat entre els murs, és més que una construcció arquitectònicament delimitada, la casa és molt més que l’apartament propi amb el que tothom somia. En una societat ideològicament malalta que, tot considerant la casa com a propietat i, per tant,  com a símbol d’èxit personal i social, n’hi impedeix l’accés, “trobar-se com a casa” sembla buidar-se de tot significat. Com trobar-se a casa quan no hi ha casa, quan no només s’han perdut, sinó que mai s’han tingut les claus? Escrivia Robert Venturi que cada cop es feia necessària una nova arquitectura; els nous arquitectes  havien de preguntar-se sobre la nostra manera de mirar les coses, sobre com hom percep els objectes i els espais que l’envolten. Havia passat l’època d’aquella arquitectura “futurista mundial”, ara, deia Venturi, era el moment de fer una arquitectura comuna: s’havia de construir per satisfer les sensibilitats, el model de referència no podia ser altre que la vida quotidiana, es a dir, aquella vida de carrer, de barri,  una vida que, feta de costums i d’objectes familiars, convertia qualsevol indret en casa. L’arquitecte havia i ha d’observar aquells espais on encara es fa possible “trobar-se com a casa”, on encara tenen sentit aquestes paraules perquè no es necessiten les claus per poder fer de l’espai la pròpia llar.

Alicia Kopf explora aquests espais, els explora des de la consciència de la seva precarietat, perdre les claus es perdre aquests indrets, perquè les claus no només obren portes; les claus obren espais, despleguen l’experiència de l’habitar, de l’apropiació i de la interacció amb l’espai, aquell que, més enllà de la seva naturalesa, tard o d’hora, es converteix en la casa de qui l’habita. Alicia es una flâneur del segle XXI, ella ja no es refugia en els passatges parisencs, aquells passatges que, com escrivia Walter Benjamin, havien esdevingut la casa, el saló i la habitació del flâneur i que, tot i havent desaparegut, persisteixen com a referent literari, un referent que implícitament impregna les pàgines de l’artista permetent-li a l’Alicia desplegar el concepte de casa en una calidoscòpica imatge.  De la mà d’Alicia Kopf, la casa es converteix en una imatge oberta cap a la quotidianitat, una imatge on es reuneixen superposant-se diferents espais, tots ells habitats de maneres diferents, però tots ells convertits en casa, en espais propis que, més enllà del seu caràcter exterior o interior, són testimonis privilegiats de les vivències més íntimes i més intransferibles de qui els habita. I és que, en realitat, l’Alicia no escriu sobre la casa, les Maneres de (no) entrar a casa és una mirada vers aquelles petites coses que passen desapercebudes; com feia el poeta en el seu recorregut per els carrers de París, Alicia Kopf rescata els fragments que, transparents per la més comuna de les mirades, constitueixen l’individu com a ésser en un món del qual necessita formar part, fent-lo seu, convertint-lo en l’escenari de les pròpies vivències, íntimes i col·lectives alhora, perquè, com diu l’Ingrid Guardiola en la seva introducció a aquest llibre,  “alguns encara ens enginyem petits racons que considerem cambres pròpies, llocs on romandre, on poder ser, recollir i sembrar”. L’habitació, el pis, l’ascensor, l’edifici, el barri, tots aquests llocs són casa, tots ells es converteixen en la llar del qui els habita i tots ells s’impregnen, com un quadre acabat on encara es poden veure les traces de l’esbós, del relat individual, del relat de vida d’aquell que els recorre, els freqüenta i els habita. Sobre aquests espais, l’Alicia rastreja el relat que hi queda escrit amb lletres dèbils; és un relat que, com les runes, sobreviu modificant imperceptiblement l’entorn i el seu habitant qui, encara no sabent-se lector, n’és. Sobre aquests relats rescatats, l’Alicia escriu el seu, un relat fet no només d’hàbits, de maneres de viure, sinó un relat fet de literatura:si per un costat, Alicia Kopf es converteix en el flâneur del segle XXI, per l’altre torna a fer el viatge que, segles enrere i tancat en la seva cambra de Torí, havia fet Xavier de Maistre. Kopf també viatja entorn de la seva cambra, el seu viatge, com el de De Maistre, també parteix de la seva biblioteca, d’aquelles lectures que orienten un viatge sense direcció establerta. La cambra, però, ja no és un únic espai, ja no és un petit espai tancat a Torí, ara, la cambra d’Alicia deixa de tenir parets, és la casa, és l’ascensor, és, definitiva, l’espai literàriament viscut.

El tren cap a Girona és el trajecte cap a la casa familiar, significa tornar cap “al lloc d’on sóc”, però que va deixar enrere per construir-se un nou espai, una nova llar lluny d’allà. L’Alicia torna a Girona per vacances, sempre en el mateix tren i retrobant-se en aquell trajecte, asseguda sempre en el seient a prop de la finestra, les invariables coses familiars, els mateixos paisatges que, any rere any, tornen a mostrar-se, més enllà de la vidre, barrejats entre les paraules d’en Josep Pla. Ja ho diu ella: “per al trajecte, coses familiars: El quadern Gris”, aquell estrany llibre-diari que fa del tren una cambra torinesa, el trajecte cap a la casa gironina es converteix en una casa per si mateixa, però, [i4] com és aquest tren-casa? Els paisatges que el tren travessa són els paisatges de la memòria d’un trajecte ja fet, però són també els paisatges que anys enrere va descriure Pla i que ara l’Alicia llegeix fent-los sortir de la pàgina. Plou? “Sota la pluja Girona té un caràcter impressionant”, escriu el mestre Pla i l’Alicia llegeix, però, plou a Girona? No és pot contestar a la pregunta, la ciutat apropiada per l’Alicia i per les paraules d’en Josep Pla és com els noms, mai coincideixen: “tots tenim assignats molts noms”, escriu l’artista amb tó pirandellià, molts noms com moltes són les cases, una i centmil,  totes elles cases, totes elles diferents perquè diferents són les maneres de viure-hi, perquè diferents són les persones qui hi viuen i les seves vivències: casa invertida, casa per al jo escindit, casa del taló, “casa para hijos de padres separados”, cases adosades, casa del pintor….

Perdre les claus i no poder entrar; perdre les claus és quedar-se tancat fora, veure la casa sense entrar-hi, veure-la des d’una nova perspectiva i descobrir-hi allò que sempre havia passat desapercebut per ser massa comú, massa familiar; perdre les claus és adonar-se per fi d’allò perdut, d’allò que es va tenir, d’allò que es podria tenir i que l’absència de claus ens impedeix recuperar, adonar-se, al cap i a la fi, de tot alló que ens és negat. Maneres de (no) entrar a casa  il·lustra la precarietat, el trontollar d’unes claus sempre en equilibri, sempre al punt de perdre’s; Maneres de (no) entrar a casa recull les experiències perdudes, aquell temps perdut que només les claus poden recuperar. Però, ¿què vol dir recuperar les claus? Vol dir adonar-se de tot allò que envolta i conforma la casa, és a dir, adonar-se dels objectes, de les anècdotes, d’aquelles petites coses familiars que fan d’un indret una casa; recuperar les claus és tornar a descobrir el ficus sempre nadalenc, els breus diàlegs d’ascensor, els esmorzar amb Nesquick i Cola-Cao o la veïna amb l’ai al cor. L’Alicia Kopf dona llum a aquestes imatges encara a les fosques, recupera les claus, ens avisa del perill de perdre-les, però, en realitat, ella sap que per recuperar-les és necessari haver-les abans perdut. Maneres de (no) entrar a casa és, en definitiva, una invitació a perdre les pròpies claus per poder finalment recuperar-les. El problema ètic és quan aquestes claus no es perden, sinó que ens són arrabassades. En la indisolución del binomi ètica-estètica, Maneres de (no) entrar a casa és, en el fons i en la superfície, un al.legat al dret a les claus, al dret a construir la pròpia casa, es a dir, a habitar el món.