Algú necessita un pelador d’ametlles elèctric?

3.01.2017

Václav Havel aterra al Maldà. Coincidint amb el 5è aniversari de la seva mort, el petit teatre de Ciutat Vella ha programat Vernissatge, una faula de l’expresident de la República Txeca sobre el valor de les aparences i el significat de la paraula amistat. Una parella triomfadora convida a sopar a casa seva el seu millor amic, però no tot és el que sembla. Fins al 15 de gener.

Carla Ricart, Alberto Díaz i Xavier Pàmies a ‘Vernissatge’. Fotografia de Justí P. Marró

Diu la dita popular que “val més poc i bo que molt i dolent”. Els Pirates Teatre , que gestionen el Maldà des de 2013, l’han clavada programant Vernissatge, una obra breu del dramaturg i expresident de la República Txeca, Václav Havel. La Companyia Trama Produccions és l’encarregada d’aixecar l’espectacle, dirigit per la sempre eficient Marilia Samper, i interpretat sense fissures per Xavier Pàmies, Carla Ricart i Alberto Díaz. Tres actors, una mínima escenografia i una durada que no arriba als seixanta minuts són més que suficients per cosir una peça feta a mida per al petita sala del Gòtic.

Pàmies i Ricart són en Micky i la Vera, un matrimoni meravellós, fantàstic i estupend, que conviden a sopar a casa el seu amic de l’ànima, en Bernat, per ensenyar-li la decoració del seu nou palauet i compartir amb ell una bonica vetllada. Que si peces d’antiquari que dialoguen entre sí, que si les últimes tendències en gastronomia, que si uns vinils importats de Suïssa, que si un nen que fa preguntes filosòfiques a una edat precoç, que si una vida sexual plena i completa… Qualsevol angle de la seva polièdrica vida és sublim, no desentona ni grinyola per enlloc i encaixa com un guant de seda d’alta costura. Però tanta perfecció ha de tenir un doble folre, i la cita esdevé alguna cosa més recargolada que una innocent trobada amical. En Bernat, amb una vida aparentment més ensopida i instal·lat en la seva zona de confort, es converteix aviat en l’ase dels cops dels seus amables amfitrions, que li refreguen per la cara els seus èxits i el ridiculitzen fins a la humiliació. Això sí, ho fan pel seu bé, diuen, perquè es preocupen pel seu benestar i la seva felicitat: “T’estimem molt. Ets el nostre millor amic”, li repeteixen cada cinc minuts. Amb amics així, qui necessita enemics?

Xavier Pàmies a ‘Vernissatge’, de Václav Havel, al Maldà.

Havel planteja sàviament a Vernissatge el fals joc de les aparences i la buidor d’algunes persones, que necessiten l’aprovació dels altres per configurar la seva pròpia identitat, sense la qual no són ningú. El feliç matrimoni se’ns revela com una parella que embafa, uns moderns de bufetada, però el que en realitat fan és subratllar l’autenticitat de l’amic, un home senzill i bona persona, que treballa en una fàbrica de cervesa, casat i sense fills, i que en aquesta cita es troba totalment fora de lloc, descol·locat davant l’assetjament a què es veu sotmès. Xavier Pàmies i Carla Ricart reblen els papers de l’esnob i superficial matrimoni, i Alberto Díaz –contingut però contundent- desperta tanta compassió i genera tant empatia que el públic només espera que reaccioni, foti un cop de porta, i deixi la parelleta amb la paraula a la boca, desitjant que s’ennuegui amb el gintònic.

Salvant totes les distàncies del món, aquest Vernissatge es podria emparentar amb la clàssica comèdia francesa representada arreu El sopar dels idiotes, de Francis Veber, on s’inverteixen els papers i l’ingenu ja no és aquell càndid i simple, ni l’enginyós és l’astut, i que torna a posar de manifest la frase de “riu bé qui riu el darrer”. En Micky, la Vera i en Bernat no saben què dir-se. La complicitat que antany deurien compartir s’ha evaporat, i en certa manera són uns estranys als ulls de l’altre. Un rellotge marca els segons i trenca els incòmodes silencis (senzill però efectiu espai sonor de Joan Pàmies). Quan parlen, només surt verí embolcallat amb frases de cel·lofana. I quan la víctima es defensa, se l’acusa d’egoista, ingrata, ignorant i traïdora perquè no els segueix el joc ni aplaudeix les seves decisions. Qui és el fràgil de la funció que s’ha construït una existència basada en presumir de tenir un pelador d’ametlles elèctric?

Un servidor va tenir la sort d’assistir a l’espectacle un dia abans que acabés l’any, i se’n va emportar del 2016 un bon regal de comiat. Animo els lectors a començar aquest 2017 acostant-se al Palau de Maldà, pujar un pis, i dins d’una cambra del segle XVII regalar-se una hora del seu temps per gaudir de la màgia del teatre de proximitat. Perquè com diu també la dita popular, “en el pot petit hi ha la bona confitura”.

 

Postdata: El dia 4 de gener després de la funció hi haurà col·loqui amb el Dr. Albert Llorca Arimany, autor del llibre Václav Havel, doctor en filosofia i ciències de l’educació i president de l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya. El seu llibre ens apropa d’una manera amena, clara i concisa a la figura del dramaturg txec.