‘Algo’, d’Àlex Mañas

11.12.2012

Tres històries que reflexionen sobre els canvis sobtats de situacions quotidianes, l’obsessió pel canvi constant, i la diferenciació d’un individu respecte els altres, a qualsevol preu

'Algo', d'Àlex Mañas.

L’espectacle està estructurat en tres parts. Els quatre intèrprets hi representen, doncs, dotze papers. Però la característica del muntatge és que els dotze papers es mouen sota uns eixos comuns: passar d’uns fets palpables a una situació capgirada sobtadament. Sembla que l’autor d’Algo, que també hi fa de director, vulgui multiplicar les possibilitats del guió i, per fer-ho, posa a prova els mateixos personatges que ha creat i els tensa, en alguns moments, al màxim, creant un estat de crispació enmig d’una aparent ironia mordaç.

La primera història d’Àlex Mañas és una crua ironia sobre el rerefons polític, el xantatge i la submissió. Un enviat del partit, una mena de déu de tots els partits, es reuneix amb l’alcalde en funcions i dues de les altes executives per buscar una sortida a l’estancament i venerar, sobretot, el progrés i el canvi. L’eficaç retrat irònic de la reunió s’esgarria només una mica quan el guió el situa massa definidament en una Barcelona fantasma que té com a referència el Fòrum Universal de les Cultures. L’escena és prou potent per ella mateixa per deixar la trama en un punt indefinit, identificable aleshores, per qualsevol espectador de qualsevol lloc. Una situació que la companyia té fàcil de reajustar si el muntatge continua i fa gira. [En la reposició del 2012, la companyia explica que ha adaptat el guió igualment a una Barcelona fantasma, sense passat ni futur concrets, amb la crítica al malbaratament econòmic, però amb la proposta d’un possible referèndum i la possibilitat de posar la ciutat en règim de franquícia].

La segona història podria caure en la típica trobada de dues parelles amigues, però de seguida estripa la convenció i es transforma en una gairebé hilarant comèdia d’embolics, de canvi de parella de mentida i d’experiències noves. Sense el to humorístic que el muntatge té, el rerefons ha tingut aquests dies [referència de l’estrena del 2005] en el cinema una argumentació similar amb la pel.lícula canadenca, ‘Ya no somos dos’, on dues parelles viuen l’embolic d’un canvi gairebé consentit fins que el secret esclata. És aquesta segona història, sens dubte, el gruix de l’espectacle.

Per això, l’espectador, que ja hi ha entrat prou bé amb la primera història i s’hi ha acomodat en la segona, sent que s’estira una mica massa de la corda a la tercera història, amb menys guspira de contingut que les dues anteriors, però, en canvi, per la crítica que fa d’un curset de relaxació i de recerca del jo, amb més efectivitat de comicitat en segons quin sector de l’auditori, sobretot si aquest ha experimentat algun curset similar. Un professor rep tres alumnes en una de les sessions i una de les alumnes hi acudeix per primer dia. La recerca d’uns presumptes espectadors més enllà de la paret crea moments de fugida del món que mostren l’engany de la suggestió de la majoria d’aquests experiments.

Al voltant d’aquest joc d’històries, en les quals hi ha alguna cosa a trobar (d’aquí el títol Algo) que no acaba de sortir mai bé, els quatre intèrprets s’hi mouen amb domini de les accions, amb un cert esperpent que no cau en l’exageració i amb la vitalitat que requereix cadascun del dotze personatges. La interpretació ha estat, juntament amb el guió, una de les principals causes que el muntatge va haver de prorrogar en la seva estrena i que aquesta reposició, vuit anys després, a La Villarroel, en fa una repesca en sessió semigolfa i només en set funcions. I és que el joc escènic que s’hi proposa s’ho mereixia i s’ho mereix.

«Algo», d’Àlex Mañas. Música de Manu Guix. Il·luminació d’Israel Quintero. Intèrprets: Hèctor Claramunt, Aina Clotet, Ivan Massagué i Carmela Poch. Direcció: Àlex Mañas. Producció: En Cursiva. Barcelona, Versus Teatre, 27 abril 2005. Reposició: La Villarroel, Barcelona, 10 desembre 2012. 

Llegiu Clip de Teatre, el blog d’Andreu Sotorra, aquí.