Alexis, una tragèdia lleugera

31.07.2012

Un instant dins de l'obra 'Alexis, una tragèdia grega'.

Amb la intenció de reviure l’esperit més canònic de l’Antígona clàssica, Alexis, una tragèdia grega es presenta com una proposta escènica que sorgeix de la convulsió de l’actualitat, com un dels rastres d’aquest fervor que prové de la indignació global, dels moviments llibertaris, de la protesta que crida en contra de les anomalies socials i econòmiques. És un gest en el sentit d’escampar un credo igualitari de justícia, traslladat a l’escena amb un inici espasmòdic, com vindria a ser el món. L’escenari és ocupat amb corredisses i ansietat, amb pedres a la mà i pel cos fibrat de Silvia Calderoni. Els temps que corren, tan afamats, cridaners i insegurs, vindrien a ser això, el desassossec en fase terminal que posseeix la jove actriu italiana.

D’aquí brolla l’energia que nodreix Alexis, d’un món en conflicte constant. La tragèdia real de la mort del jove Aléxandros Grigoropoulos, assassinat per la policia durant les protestes populars de desembre de 2008 a Atenes, permet l’analogia directa amb Antígona, el mite, l’heroïna que va desafiar el poder establert de Creont després de la mort del seu germà. Una heroïna que esdevé, un cop més, símbol de la rebel·lió, de la protesta i de la figura contestatària. Un símbol que serà un escull massa gran i ple de camins recorreguts en una peça mancada d’imaginació i, sobretot, de poder de convicció.

Cap dels espectadors d’Alexis, una tragèdia grega podrà trobar reprovable les idees que mostra la companyia italiana Motus. Ningú podrà no sentir-se a prop de la tragèdia que va suposar la mort d’un jove indefens a mans de la policia. Però això no hauria de ser mai un crèdit suficient per bastir un espectacle de manera ingènua i superficial, ple de subratllats innecessaris i massa tendenciós en la suposada infal·libilitat del bonisme de l’esquerra revolucionària. Alguna cosa no rutlla del tot bé quan, partint des d’un substrat ideològic que genera certa unanimitat, l’espectacle crea una distància insalvable, una terrible fredor i una incapacitat total en matèria de passió. Ho diu l’actor Benno Steinegger en una de les escenes, “hauríem de sortir al carrer a escampar aquesta emoció”. I et preguntes de quina emoció deu parlar.

Malauradament, els recursos escènics no donen més de sí, ni la interpretació dels actors arriba mai a la sacsejada que el cor demana a crits, ni l’aparició d’elements gravats aconsegueix en cap moment ser narrativament important, ni la barreja entre ficció i realitat -massa suada a aquestes alçades-, és clau per afegir peces a un trencaclosques vital. Ni tan sols la idea, encomiable, de la recerca de l’Antígona dels nostres dies podrà maquillar la tragèdia d’un no-anar-cap-enlloc. Res, ni els diàlegs de l’obra escrita per Bertolt Brecht, ens faran adonar que sí, que parlem de la mateixa revolta. Una revolta que demana a crits la reflexió de l’art i de l’artista en aquest món tan voluble i tan censurable, una reflexió que és esbossada de manera lleu a Alexis, una tragèdia grega. La lleugeresa, però, ja no és una divisa acceptable en aquesta realitat que ens toca viure.

'Alexis, una tragèdia grega' s'ha pogut veure dins del festival Grec 2012.