Alda Merini. Entre el seny i la rauxa

27.11.2016

Després d’uns quants intents, la poeta Nora Albert (pseudònim literari d’Helena Alvarado, eivissenca d’adopció i autora de poemaris com Fràgils naufragis o Lletra menuda) va aconseguir que Alda Merini agafés el telèfon del seu domicili milanès, on passava una vellesa tranquil·la, que era la culminació d’una vida agitada i amb llarguíssims períodes d’internament en institucions psiquiàtriques.

Alda Merini

Alda Merini

Alda Merini (Milà, 1931-2009) va començar com a poeta molt jove, ben bé d’adolescent, i més tard, ja convertida en tot un personatge literari, el mateix Pasolini la va aplaudir. Fins i tot el recentment desaparegut Dario Fo va arribar a proposar-la per al Premi Nobel. Millor que no l’hi donessin, així pot seguir engreixant la nòmina dels poetes heterodoxos (de Dylan Thomas a Alfonsina Storni, de Ferrater a Fonollosa), que tant enriqueix el cabal poètic en què ens abeurem tant els lectors àgrafs com els lectors-poetes.

De l’any 1953 data el seu primer llibre de poemes, La presenza di Orfeo, tot i que La Terra Santa és potser el seu llibre més poderós, aquell en què Merini arriba al seu cim poètic. Va veure la llum l’any 1984 i ara acaba d’aparèixer en català: per primera vegada, Alda Merini “parla” en català. Publica el llibre la petita editorial menorquina Arrela, en una col·lecció dedicada precisament a obres poètiques que es tradueixen per primer cop a la nostra llengua. A la publicació de La Terra Santa l’ha seguit la de Clínica de l’abandó, poemari dels seus darrers anys aparegut a Eumo en traducció de Meritxell Cucurella-Jorba; doble felicitat, doncs, la que ens regala aquesta coincidència editorial.

M’explica Nora Albert que quan va contactar amb Merini telefònicament va trobar-se una dona que parlava com si recités una monòdica lletania. No en va estava en aquells anys imbuïda d’una profunda religiositat, a què l’havien portat els llargs anys de tractament i potser també la seva precària situació econòmica, a la qual van haver de posar remei amics i seguidors, que van elevar una petició a les autoritats. Ella mateixa es va batejar com “la boja de la porta del costat”, però no es dedicava a cridar a l’aire, sinó a construir una veu. Com diu Nora Albert al pròleg: “Una veu que batega dins d’una personalitat original i audaç, i que flueix, inquietant i valuosa, en els meandres d’una poesia aparentment espontània, amb l’ús d’una sintaxi barroca i un llenguatge culte i ple de referències a la gran tradició de la literatura italiana, però amb intempestives incursions en el discurs col·loquial, tot amarat d’una ironia a voltes tènue, a voltes despietada”.

La Terra Santa camina entre el cristianisme i el paganisme (l’autora parlava d’una “religiositat pagana”) i ens trasllada a la seva experiència com a malalta mental al manicomi Paolo Pini, que va ser per a ella “la terra santa” en tant que paisatge assimilat a alguns racons geogràfics de l’Antic i el Nou Testament, de Palestina al Sinaí: “El manicomi és una gran caixa / de ressonància / en què el deliri esdevé eco / i l’anonimat mesura, / el manicomi és el mont Sinaí, / maleït, del qual tu reps / les taules d’una llei / per als homes ignorada”. La versió en prosa d’aquesta experiència traumàtica i il·luminadora alhora la trobem a L’altra verità. Diario di una diversa, que data de l’any 1996: “El manicomi no s’acaba mai. És una llarga i pesada cadena que arrossegues fora, que portes lligada als peus” (la traducció és meva).

Els quaranta poemes que recull La Terra Santa no estalvien sinceritat, ni tampoc el desig de fer-se escoltar, de persistir en la pràctica poètica, amb metges i folls i insomnis pel mig: “ha arribat, doncs, l’hora de cantar / les exèquies al passat”, escriu Merini. Quan va morir, el diari La Repubblica va parlar d’ella com d’una de les poetes més “excèntriques” de la segona meitat del segle XX italià. Convé prendre l’adjectiu en el seu doble sentit, heterodoxa i fora del centre.

No vaig tenir la sort de conèixer Alda Merini, però sí a la seva gran valedora, l’estudiosa Maria Corti, que va ser qui a començament dels anys vuitanta, quan semblava que la poeta boja havia estat bandejada i oblidada per tots, la va recuperar publicant el gruix de les composicions de La Terra Santa a la revista Cavallo di Troia, que després recolliria ampliades l’exquisit editor Scheiwiller. Amb Maria Corti vaig compartir un viatge de Milà a Gènova (la pàtria de Montale) i tot seguit a La Spezia, al Golf dels Poetes, on es va ofegar Percy B. Shelley. Recordo la seva petitesa dins d’un generós abric de pell bona, la perruca una mica torta. Braç a braç, en el seient de darrere d’aquell flamant automòbil, segur que vam parlar d’Alda Merini, la poeta que regalava poemes als passavolants i que va navegar entre el seny i la rauxa.