Alba & Bel

11.10.2012

Alba Dedéu i Bel Olid | Foto de Pere Virgili

 

Esperit de fuga. El salt de la novel·la al conte sovint és de pronòstic reservat. Bel Olid (Mataró, 1977), que fa un any i mig va publicar una novel·la força celebrada, Una terra solitària, ha aplegat a La mala reputació (Proa), Premi Roc Boronat, tretze contes ben travats i de mirada particular.

Apropar-se a allò narrat amb astúcia, fer créixer el terbolí de la intensitat, vet aquí la manera que la fatalitat s’expressi per ella mateixa, sense subratllats tràgics, però sí amb cert gust pel conflicte amb traca final. Això passa als bons contes “Garlandes” o “Niña de fuego”, que com d’altres relats del recull fan aparèixer nens, la seva falsa ingenuïtat. M’han fet recordar respectivament els contes “Febre”, de Quim Monzó, i “En nombre de Bobby”, de Julio Cortázar.

Olid domina la frase iterativa, com a forma de crear ritme i tensió, però eludint els perills del gest massa retòric; la dicció busca l’acumulació de períodes sintàctics que transcendeixen una quotidianitat (urbana, costumista, adotzenada) que, com sabem, formen el primer impuls narratiu de bona part dels nostres contistes i que Olid desplaça a un terreny protagonitzat sovint per una dona en crisi.

Més interessants en la destil·lació que en l’expansió, l’estructura senzilla i directa de “Des de la finestra” (la relació mare-filla retratada en un moment suprem) passa per davant de contes més desenvolupats com ara “Aquesta banda del mirall” (el tu a tu d’una dona amb la seva psicòloga), “Celobert amb papallones” (un conte que ens parla de diverses dones d’avui i el seu encaix a la societat) o “For no one” (uns història passional entre dones). Així mateix, i segurament això és el millor del recull, els contes d’Olid mostren una tendència encomiable a infringir les lleis naturals, a trobar alguna veritat rere el misteri, i a no posar-se a plasmar-la fins que l’argument s’ho val.

Així ho trobem a l’esmentat “Des de la finestra” o al simbòlic “Res no té lloc”, la vida d’una dona que cada dia es lleva a una ciutat diferent, però que manté l’àncora de la rutina i el plaer amb el mateix home. És com si només en el somni, en la imaginació o en el viatge (i aquest és ben bé un enfilall dels contes) aquest personatge femení trobés un espai de llibertat.

No sabem pas si Olid continuarà practicant el conte o tornarà a la novel·la; sigui com sigui, aquest recull ens fa veure que sap què es du entre mans i que de moment té ben apamada la forma del gènere.

Bel Olid.

 

Estiu tot l’any. Cal lamentar que els contes de Gats al parc, un dels millors premis Mercè Rodoreda dels darrers anys, passés gairebé de puntetes, tot i que el llibre va endur-se de retruc i justament el Premi Serra d’Or. La jove Alba Dedeu (Granollers, 1984) torna de nou al conte amb L’estiu no s’acaba mai (Proa), el seu segon llibre.

El que més sorpèn d’aquest deu relats és la seva maduresa, i la idea del conte que hi subjau. El nucli de la narració, perseguit en tot moment per el·lipsis, sovint es desdibuixa, tot i que res més lluny de la intenció de l’autora que busca la desobediència de les lleis naturals i validades del gènere. Els finals són més tancats del que a primer cop d’ull percebem, i tot plegat els descobrim amb l’estricta observança i la coherència dels eixos que han fet progressar el relat. La subtilesa, tant en el fraseig com en el sentit últim de la narració, és sempre de rigor, i ens fa pensar en les narracions de Clarice Lispector o Alice Munro.

Amb tot aquest bagatge, fet de perspectives esbiaixades i clarobscurs, sorprèn d’altra banda l’accessibilitat d’aquests contes, animats per una cal·ligrafia nítida i la proporció entre narració, descripció i diàleg. I és que la versemblança ho és tot aquí, i Dedéu sap fer reviure aquells moments de la realitat diària en què veiem més enllà de les coses.

Els contes “El jardiner” (en què una mare i filla es reconcilien passant-se l’una a l’altra un atractiu jardiner del veïnat) i “Mar” (un conte nostàlgic, escrit en una mena de finis terre, sobre una mare i una filla esperant el seu pare, camioner) demostren novament que vindicar el conte com la simple captura d’un impacte no és gens ociós, ja que el dibuix acurat d’aquest impacte és el que farà reverberar el relat a la memòria. “Ensaladilla” (el viatge d’uns pares amb el seus fills a Castelló, on els nois van a jugar un torneig d’handbol) és un conte coral, de diversos escenaris, i avança en tot moment amb pols ferm. I a “De porcellana”, un petit món laboral i l’esclavatge modern són tot u, així com es capgiren les idees rebudes sobre la bondat innata de la immigració; el conte evoluciona gairebé cap a allò fantàstic, una regió inèdita en els contes de Dedéu, que sol preferir l’experiència compartida del realisme.

Dedéu es situa amb aquest llibre en primera línea dels contistes amb coses a dir i amb idees de renovació formal. Cal esperar que, sense presses, la seva obra continuï endavant.

Alba Dedeu | Foto de Joel Sans