Meteora recupera ‘El gall canta per tots dos’

6.07.2012

Demà farà trenta anys que va morir a Terrassa Agustí Bartra. Meteora acaba de recuperar El gall canta per tots dos, una obra única dins el panorama de la lírica catalana moderna, que destaca per la seva extrema originalitat, humanitat, passió, intel·ligència i excel·lència artística. Per gentilesa de Meteora, us oferim aquí el pròleg de D. Sam Abrams a aquesta nova edició d’El gall canta per tots dos.

 

Agustí Bartra.

 

“I és tot, és tot, és tot”

El gall canta per tots dos, d’Agustí Bartra (1908-1982), és una obra única dins el panorama de la lírica catalana moderna, que destaca per la seva extrema originalitat, humanitat, passió, intel·ligència i excel·lència artística.  I gosaria anar més enllà encara, per afirmar que es tracta d’una raresa fins i tot a nivell internacional.

El nostre llibre va ser la darrera creació poètica de Bartra, publicada pòstumament el 1983, un any després de la seva desaparició.  Bartra va morir el 7 de juliol de 1982 i fins el 13 de juny d’aquell any encara estava treballant en l’últim poema i mirant de tancar l’original segons l’esquema que ell mateix havia concebut un temps abans.

El gall aplega els poemes que Bartra va escriure entre 1980 i 1982.  Però durant un període curt, entre els primers mesos de 1980 i finals de novembre de 1981, El gall va ser poc més que una nebulosa i va haver de competir amb moltes altres feines i projectes del poeta.  Dit d’una altra manera, El gall va començar a quallar a partir del 25 de novembre de 1981 i després va créixer de manera veloç.

Abans del 25 de novembre, Bartra estava atenent altres tasques i impulsos.  Estava acabant una obra dramàtica, L’hivern plora gebre damunt el gerani, que es preestrenaria el 28 i 29 de juny de 1980.  Estava enllestint una traducció de Le mur (1939) de Jean Paul Sartre, que es publicaria el 1980.  Estava preparant una antologia de més de tres dècades de textos teòrics, Sobre poesia, que apareixeria el mes de novembre de 1980.  S’havia embarcat en un ambiciós projecte poètic, Lai de Ningú, sobre els grans períodes i/o personatges de la cultura universal, un projecte que aviat seria arraconat per un altre, Llibre de la veu, dedicat íntegrament a ocells imaginaris.  I la tardor i l’estiu de 1981, Bartra estava treballant febrilment en encara un altre poemari que literalment se li havia imposat, Haikus d’Arinsal, que veuria la llum el mes d’abril de 1982.

Bartra escrivint a màquina.

A més, hem de recordar que Bartra tenia aleshores 72 anys.  I tota aquesta activitat imparable era el fruit del reencontre feliç de Bartra amb el seu país, la seva cultura i la seva llengua després de més de tres dècades d’exili, entre 1939 i 1970.  A partir de la seva plena reincorporació al sistema literari català, que es va inaugurar a l’aeroport del Prat el dia 11 de gener de 1970, el poeta es va dedicar en cos i ànima a tres activitats de gran envergadura:  establir el text canònic de la seva producció anterior, recuperar i actualitzar certes obres antigues i desenvolupar tota mena de nous projectes literaris.

Bartra era perfectament conscient que el seu retorn l’obligava, com mai, a donar el millor de si mateix com a artista de la paraula.  Va acceptar el repte de bon grat, amb grans dosis d’energia creativa.  Per això, durant els dotze anys de vida que encara li quedaven, va escriure una sèrie d’obres de primeríssima magnitud com ara Soleia (1977) o El gos geomètric (1979).  En aquests llibres Bartra demostrava una originalitat i una ambició intel·lectual i artística totalment fora del comú.

Bartra, a casa seva.

Però tot va canviar radicalment a partir del fatídic dia 25 de novembre, quan l’autor, baixant una maleta de dalt d’un armari, va tenir una petita embòlia que li va destruir l’artèria central de la retina esquerra, deixant-lo sense visió en un ull.  Era el principi de la fi.  A causa d’una successió d’embòlies i els problemes circulatoris que va generar, va haver de ser hospitalitzat quatre vegades:  el desembre de 1981, el març i després l’abril de 1982 i, finalment el mes de juny d’aquell mateix any.

Bartra era un vitalista de pedra picada.  Davant de les adversitats de la vida, com ara la guerra i l’exili, sempre havia respost d’una manera positiva i enèrgica, i, contra tot prognòstic,  acabava donant-li la volta a les circumstàncies i enriquint-se amb les experiències d’entrada totalment negatives.  Bartra semblava tenir recursos inesgotables, però encara havia de passar per la prova suprema d’encarar la seva pròpia mort.  I no es va encongir pas.  A certs poemes breus de la dècada dels 70, poemes com “Quan de mi finalment…”, recollits a La fulla que tremola (1979), es detectaven indicis irrefutables que Bartra prenia consciència que la mort el rondava.  Eren reflexions completament normals en un home de la seva edat, amb una salut més aviat delicada, ja que no feia gaire temps enrere havia patit una forta tromboflebitis.  Però res comparable al cop de realisme provocat per l’embòlia del 25 de novembre de 1981.

El poeta va reaccionar amb rapidesa, aclarint el panorama de feina per dedicar-se exclusivament a El gall canta per tots dos.  Va prendre la determinació abandonar els dos projectes encetats, Lai de Ningú i Llibre de la veu, i va reconduir els resultats parcials, els poemes “L’escriba Nu”, “Ocells de mitjanit” i “Ocell de la muntanya adormida”, cap al nostre llibre, cap al llibre final i definitiu, cap al llibre que ell sabia que significaria la seva última paraula sobre la vida i l’art de la poesia.

El poeta i escriptor Agustí Bartra.

Tenia, per fer-li costat, el model humà, intel·lectual i artístic dels darrers “clusters” lírics que el vell Walt Whitman (1819-1892) va afegir a Fulles d’herba, “Sands at Seventy” [“Sorrals a setanta”] (1888) i “Good-bye my Fancy” [“Adéu fantasia meva”] (1891) i els darrers poemes de Rainer Maria Rilke (1875-1926), sobretot a partir de la tardor de 1925, escrits al château de Muzot, a Sierre, Suïssa, des de la clara consciència de la més que possible imminència de la seva mort.  Cal dir que el llibre de Bartra no desmereix al costat dels referents dels seus mestres.  Feia molts anys que Bartra sabia que, arribat el moment, ell també havia de “viure” directament l’experiència de la mort, sense evadir-se’n.  El 1967, en un pròleg a Antología poética de la muerte (Editorial Pax-México, Mèxic D. F.), havia declarat obertament que “podemos vivirla, y valga la paradoja, mas nunca morirla de veras.”    

Tres factors principals, fàcilment comprensibles, sempre han enterbolit la recepció crítica d’El gall canta per tots dos:  la seva atzarosa història editorial, l’efecte dramàtic de la desaparició del poeta i el covenciment general que es tractava d’una obra inacabada o imperfecta.  Entre 1982 i 1991 va ser una obra pràcticament invisible perquè existia, sense independència textual, com a colofó del segon volum de la seva Obra poètica completa, publicat l’any 1983.  Després va venir l’edició independent de Columna del 1991, però desencertadament va sortir a la col·lecció general de poesia i no, com calia o hauria estat de justícia, a la refinada i selecta Sèrie Àuria.

Les notícies o comentaris a la premsa sobre l’existència d’aquest darrer esforç poètic de Bartra estan totalment tenyits pel patetisme de la tràgica mort del poeta.  I, per la seva banda, al llarg dels anys, els successius crítics només han estat capaços de veure-hi un apassionant document humà, que, segons el seu judici, possiblement pequi de ser massa heterogeni i desigual a nivell artístic.

Ara, aprofitant l’avinentesa del trentè aniversari de la mort d’Agustí Bartra, 1982-2012, podem mirar de liquidar definitivament els tres efectes negatius que ja fa massa temps que han determinat la fortuna crítica d’El gall canta per tots dos.  Per començar presentem aquesta nova edició que l’amable lector ja té a les mans.  És ben bé una “nova” edició des de tots els punts de vista.  D’entrada El gall enceta una nova línia dins la col·lecció Mitilene de recuperació de clàssics moderns, és a dir, clàssics moderns que encara són vius i vigents, tal com ha de passar sempre amb els autors clàssics.  Després hi ha la imatge rejovenida de l’obra a partir d’un disseny actual que es percep en el concepte de l’edició, la coberta i el tractament de la tipografia.  I, sobretot, el text ha estat escrupolosament revisat a la vista dels originals que es conserven al Fons Bartra-Murià a l’Arxiu Històric de Terrassa.  He esmenat totes les lectures deficients de les edicions anteriors, de manera que gairebé podríem parlar d’una primera edició.

I, partint d’una edició més acurada, podem plantejar-nos la qüestió d’una nova lectura de l’obra, una lectura més ajustada i més exclusivament literària.  Les notes que el lector trobarà al final del llibre volen ser una passa decidida en aquesta direcció.  Tenen la voluntat d’aclarir intencions, motius o referents del text, per tal d’apreciar millor la extraordinària grandesa humana, intel·lectual i artística de l’obra.

Agustí Bartra, envoltat de la inspiradora natura.

És clar que una nova lectura d’El gall implica, abans que cap altra cosa, distanciar-nos de la tràgica desaparició del poeta i desfer-nos de tòpics revellits que ja fa massa anys que circulen.  Han passat tres dècades des de la mort d’Agustí Bartra, una llunyania en el temps que, de manera natural, ens permet veure les coses amb més objectivitat.  En aquest sentit, recordo una conversa amb Pere Ribot, poc després del traspàs de Bartra, on el poeta de Riells insistia una i altra vegada:  “No tenia d’haver mort.  No tenia d’haver mort.”  La distància en el temps també ens serà de gran utilitat a l’hora d’encarar-nos amb els tòpics crítics que han dificultat la correcta recepció del llibre:  la falta d’acabament, estructura i unitat.  El gall canta per tots dos és una obra acabada, estructurada i unitària.

Anem per parts.  En principi, l’acusació d’obra inacabada té a veure, principalment, amb només dos dels 26 textos del llibre, “L’escriba Nu” i “Anna total”.  Dins el context original del projecte del llibre Lai de Ningú, “L’escriba Nu” s’havia de completar amb dues seccions més, titulades “Els proverbis de Nu” i “Cançons de Tahenni”, però en el marc d’El gall canta per tots dos ni falta ni sobra res.  El poema compleix perfectament la seva funció de text inaugural que posa sobre la taula tota una sèrie qüestions que seran tractades al llarg del llibre, com ara els grans cicles de la vida, el temps, la memòria, “les lleis contràries de l’ésser”, la llengua, les emocions… I, al mateix temps, serveix per introduir indirectament un dels grans temes formals del llibre:  la voluntat de recuperar, actualitzar i potenciar el cant primigeni de la paraula poètica.

L’altre text suposadament inacabat és el poema que tanca el llibre, “Anna total”.  Anna Murià era una excel·lent lectora i analista de l’obra de Bartra.  Havia seguit de la vora el desplegament de l’obra de Bartra des del llunyà recull de relats, L’estel sobre el mur (1942), i el primer poemari madur, L’arbre de foc (1946).  Més de quaranta anys llegint l’obra i aconsellant l’autor.  Més de quatre dècades seguint la producció del poeta, la van acreditar com una lectora d’excepció i tota aquesta experiència exegètica es va traduir en una monografia modèlica, L’obra de Bartra.  Assaig d’aproximació  (Barcelona:  Editorial Vosgos, 1975).

Després de la mort de Bartra, Murià va revisar i completar el seu magnífic assaig i l’edició definitiva va sortir publicada l’any 1992 per Editorial Pòrtic.  Anna Murià sabia que El gall tancava per sempre la producció bartriana, però el seu assaig de lectura i interpretació, en l’edició de 1975, només arribava a Rapsòdia d’Arnau (1974), de manera que obres imprescindibles com ara Rapsòdia d’Ahab (1976), Soleia (1977), L’home auroral (1977), El gos geomètric i La fulla que tremola (1979), Haikus d’Arinsal (1982) i El gall canta per tots dos (1983) quedaven literalment exclosos.  En el seu comentari sobre El gall, donada la importància de l’obra, Murià comenta els 26 poemes per separat.  Sobre el poema “Anna total” diu exactament:

“L’últim poema.  Inacabat.  Ni tan sols constava a l’índex.  Devia ser el 13 de juny quan n’escriví els darrers versos, no finals:  la matinada del 14 ja fou fulminat definitivament.  És un poema d’amor.  No hi ha ni un plany, ni una expressió trista.  Havia començat pel títol, cosa que no solia fer sempre, a vegades trobava primer l’acabament.  Total…  Què significa aquest total?  Anava perdent tantes coses.  La vida li fugia.  Li restava la poesia.  I jo, que només me’n separava els intants indispensables.  Sempre junts, dia i nit.  Em sentia seva, total més que mai.”

En aquest text, queda ben clar que el poema quedà interromput i inacabat.  Ara bé, amb els anys, Anna Murià anava rellegint i reflexionant sobre l’obra de Bartra, tal com ha de fer una crítica compromesa de debò amb l’art de la paraula.  I per això el seu darrer comentari sobre el poema, escrit l’any 1998, diu literalment:  “El final hauria estat un crit de triomf inconcebiblement optimista i etern.  (No hauria tingut final.  Era i és inacabable.”  Un comentari que demostra la intel·ligència i sagacitat de Murià com a lectora i crítica.  Si Bartra hagués disposat de més temps el poema igualment hauria quedat inacabat.  Havia de quedar inacabat per força, per força de la lògica del poema i del llibre, de manera tant el poema com el llibre quedessin oberts, perquè la mort no tanca mai definitivament res.  L’amor total que Bartra sentia per una dona excepcional, total, encara és amb nosaltres i no acabarà mai.  El llibre de Bartra queda obert a les infinites potencialitats que conté.

Sovint, el retret d’inacabat es refereix al llibre El gall canta per tots dos com a conjunt.  Aquest retret també és completament infundat.  Precisament, en el passatge d’Anna Murià que acabo de citar l’autora parla de l’existència d’un índex.  A través testimonis i documents, sabem que Bartra va dedicar els mesos de maig i juny de 1982 a la tasca d’anar ordenant els poemes per tal de donar una forma definitiva al seu llibre.  Aquí és bo de recordar que Bartra era un excel·lent autor de poemes i de poemaris.  Sabia escriure poemes de primera magnitud i després sabia muntar-los en  llibres de primera magnitud.

Quan establim la cronologia de la composició dels poemes d’El gall i la resseguim amb atenció, ens adonem de seguida de les tres fases majors en el procés de la creació del llibre.  La primera fase és del mes de febrer de 1980 al juliol del 1981, la prehistòria del nostre poemari, quan era més aviat una nebulosa.  D’aquesta època daten els poemes més antics del llibre, “L’escriba Nu”, “Ocells de mitjanit” i “Estances de Lòria”.  La segona fase és a partir del fatídic dia 25 de novembre de 1981, quan tot va canviar per Bartra.  Des d’aquell moment, la nebulosa d’El gall es concreta més i Bartra es concentra exclusivament en la creació dels poemes del llibre.  Els poemes arriben amb gran fluïdesa:  sis el mes de gener de 1982, tres el mes de febrer, tres el mes d’abril, tres el mes de maig, i un el mes de juny.  Després, hauríem de col·locar-hi els dos poemes sense datar.  De “Dic la flor” Anna Murià només ens indica que és de l’any 1981, mentre la seva filla, Eli, creu que el poema va ser escrit just després de l’estiu d’aquell any a Andorra.  I “Cançó” no porta cap data, però la seva col·locació al llibre ens diu que és de l’any 1982.  L’alentiment del procés de creació el mes de juny es deu a dos factors, un de físic i un de literari.  Físicament, cap a mitjan juny, Bartra va tenir una embòlia definitiva que el va deixar sense plena consciència, encara que morís el dia 7 del mes següent.  Literàriament, entre finals de maig i l’inici de juny de 1982, Bartra estava dissenyant l’arquitectura general del llibre.

És més que possible que si Bartra hagués viscut més temps, hagués escrit més poemes i els hagués inclòs a El gall, però això no vol dir, de cap de les maneres, que l’original fos incomplet.  Bartra tenia ben clara la proposta estètica que hi havia al darrere d’El gall canta per tots dos.  És més, insistir en el fet que es tracta d’un material inacabat és igual que confessar obertament que no s’ha entès la idea global de Bartra a l’hora de construir el seu darrer llibre.  Bartra volia un llibre breu però concentrat, intens, substanciós i decisiu.  Sabia perfectament que El gall seria vist com el seu testament literari.

La brevetat del llibre és una part integral de la seva proposta o aposta estètica.  És un llibre breu que té l’abast d’un llibre molt més extens.  Un cop que el lector hagi finalitzat la seva lectura, té la sensació de plena sacietat.  La brevetat del llibre singularitza i destaca cadascun dels vint-i-sis poemes del conjunt.  Bartra volia deixar que els seus lectors tinguessin prou temps i espai per assaborir cada poema com calia i en la seva justa mesura.  A més, si llegim el llibre de manera correcta, ens adonarem que Bartra voluntàriament havia alentit el ritme de cada poema per impedir-nos-en una lectura ràpida.  D’aquesta manera cada poema es desplega o es descabdella amb el seu ritme pausat i sinuós.  Els poemes estan construïts per anar penentrant en la consciència del lector molt a poc a poc.

Des de L’arbre de foc (1946), Bartra sempre havia estat el poeta de l’exuberància i l’abundància.  Ara bé, a mesura que s’acostava a la mort sentia la necessitat artística profunda d’anar creant obres més breus, obres que fossin com una summa o una síntesi del seu vast univers poètic.  D’aquest impuls va sorgir la proposta radicalíssima dels Haikus d’Arinsal, que consta d’una seixantena dels petits poemes de procedència oriental.  També podríem parlar dels vint-i-tres textos que integren l’esplèndid poemari Els Himnes (1974).

Evidentment, El gall forma part d’aquesta categoria d’obres-summa o obres de síntesi.  És absurd negar-se davant l’obvietat.  Però cal tenir una cosa ben clara:  al nostre llibre Bartra va voler emprar una tècnica de síntesi diferent.  A Haikus d’Arinsal, per exemple, Bartra va fer servir la mateixa tècnica de síntesi seixanta vegades seguides.  En canvi, a El gall canta per tots dos, va voler assajar una hàbil tècnica mixta.  Per una banda, hi havia els poemes més llargs (“L’escriba Nu”, “La Sínia i L’Estrella” i “L’Àngel de la Llum”) i, de l’altra, els poemes més breus, és a dir, la resta de poemes.

Quan filem encara més prim, ens adonem de l’especial encaix entre els poemes més llargs i els poemes més breus.  Els poemes més llargs són molt ambiciosos a nivell conceptual, però tenen una extensió que no acaba de concordar amb la seva fondària.  Bartra desplaça els seus poemes conceptuals cap al format de la poesia lírica.  Per dir-ho d’alguna manera, Bartra liritza el poema conceptual ambiciós i se’n surt ben airós del seu experiment autoimposat.

De l’altra banda, respecte als poemes més breus, Bartra practica una altra operació artística.  A la majoria dels poemes més breus Bartra utilitza recursos tècnics com el vers d’art menor, les quartetes o les rimes assonants alternades, ben típics del món de la cançó tradicional.  Però quan entrem més a fons, ens adonem que existeix una profunda contradicció entre la forma i el contingut dels poemes més breus.  Els poemes més breus semblen cançons però no tenen la prototípica lleugeresa temàtica i visió simplificada de la lírica tradicional.  Ben al contrari, són poemes d’una gran densitat conceptual.  Per exemple, “El gall de Vallparadís” és un poema autoreflexiu que planteja l’espinosa qüestió de l’origen de la paraula poètica.  “Sísif”, ni més ni menys, en tres quartetes heptasil·làbiques, amb rima consonant, es planteja la qüestió candent del sentit general de l’existència humana.

L’ús reiterat dels recursos de la lírica i la cançó tradicional té també un altre significat profundíssim en el marc del nostre poemari.  És la manifestació artística de la voluntat extrema de Bartra de voler renèixer davant de l’embat de la malaltia, la decadència i la mort.  Bartra intentava assolir la recuperació física per poder refundar la seva vida i, alhora, enviava la seva veu cap a les fonts primigènies del cant per poder recuperar la salut artística i refundar la seva poesia.

Per això apareixen al principi del llibre les cultures de l’antic Egipte i de les tribus dels indígenes dels Estats Units.  Són les fonts originals del nostre cant.  Són el símbol de les arrels de la veu poètica a les quals acudeix el nostre poeta a la recerca de la força original que permeti que el seu cant reneixi.  Tal com explica Mutlu Konuk Blasing a Lyric poetry (2007), cada vegada que un poeta escriu un poema líric, amb els sons dels seu text està invocant i convocant la memòria més remota i originària de la llengua que guarda la humanitat.  Bartra invocava i convocava la memòria més antiga de la llengua per remuntar, per salvar-se.

Simultàniament, Bartra estava reivindicant la substància de la veu primigènia de la lírica.  En aquest sentit, estava d’acord amb el gran poeta i crític anglès, Cecil Day-Lewis (1904-1972), que havia insistit, en l’assaig The Lyric Impulse [L’impuls líric] (1965) que calia salvar la cançó tradicional de la inanitat a la qual l’havia condemnada la modernitat.  Amb les cançons d’El gall canta per tots dos Bartra estava fent una contribució a la salvació de la poesia tradicional.  I alhora estava publicitant la necessitat de recuperar la música profunda de la poesia, la música profunda dels sons, la música profunda de l’oralitat.

En definitiva, a El gall canta per tots dos, Bartra va voler encaixar o entrellaçar dos tipus de poemes que, en el fons, es complementen.  El poemes conceptuals es desplacen cap a la bellesa del lirisme, mentre els poemes més lírics es carreguen de profunditat conceptual.  Conceptualisme i lirisme acaben vinculant-se de manera inextricable, perquè per Bartra només existia un tipus de poesia, l’excel·lent, la poesia que sempre uneix fondària i bellesa, pensament i emoció, concepte i forma.  Sense les dues coses la poesia anava mancada, era insuficient.  Curt i ras, no era poesia.  Seguint la teoria poètica de T. S. Eliot, Bartra tenia la voluntat de desfer els efectes negatius del fenomen que l’autor de “La terra eixorca” anomenava “la dissociació de sensibilitat”, és a dir, la separació completa entre el món de les emocions i el món de l’intel·lecte.  Novament segons Eliot, la poesia moderna patia una escissió terrible perquè s’havia polaritzat entre dues opcions extremes, poesia sentimental o poesia intel·lectual.  Bartra va voler tancar l’abisme entre emoció i intel·lecte.  Per aquest motiu, a El gall es mostra extraordinàriament humà i vulnerable, expressant obertament les seves pors, els seus dubtes, el seu desesper i, al mateix temps, es mostra ambiciosament intel·lectual amb idees brillants sobre l’art, la llengua, la vida, el pas del temps, la memòria, l’amor i una gran diversitat d’altres temes.

A vegades, al llarg d’El cant canta per tots dos, la unicitat de la poesia s’assoleix a partir de la síntesi entre elements contraris.  Podem citar dos exemples que afecten tot el poemari.  La síntesi entre personalisme i impersonalitat o, paral·lelament, la síntesi entre particularitat i universalitat.  De fet, aquests dos fenomens es noten arreu del text, però molt especialment a “La Sínia i l’Estrella” i “L’Àngel de la Llum”.  Els dos poemes comencen amb percepcions subjectives del poeta mateix, que lentament van eixamplant la seva esfera de significació fins a abastar tota la humanitat.  Justament, la insistència en l’element líric al llarg del llibre és una de les vies més idònies per aconseguir aquest equilibri tan perfecte entre individualisme i generalitat.

Bartra també va voler fer que la unicitat final de la poesia es notés en els registres expressius.  Bartra uneix en un sol llibre poemes el vers clàssic, el vers lliure ritmat i autèntics poemes en prosa.  La llengua també participa d’aquesta feliç recerca de la unicitat poètica, que, en el fons, no és pas una unicitat per reducció o simplificació, sinó per suma, barreja i síntesi.  La llengua a El gall  es desplaça cap a dos pols, el pol de l’extraordinària densitat expressiva d’”L’escriba Nu” i el triomfant despullament del lèxic a “Anna dorm”, un dels autèntics cims de la poesia amorosa catalana de tots els temps.   ¿Pot un home, després de 43 anys de relació amorosa, dir-li a la seva esposa una cosa més bella, més fonda, més emocionant que “Però t’he dit amor.  I és tot, és tot, és tot”?  Sincerament, jo crec que no.  I menys encara quan es tracta d’una cultura com la catalana que ha dedicat tan poca atenció a l’expressió amorosa en la vellesa.

I ara, finalment, anem a comentar l’últim retret al nostre llibre:  la falta d’estructura.  Una altra fal·làcia.  Bartra era un home d’una gran capacitat i ambició intel·lectual i hagués estat absolutament incapaç d’oferir als seus lectors una creació artística sense estructura, sense una profunda arquitectura interna.  El gall canta per tots dos és un llibre perfectament equilibrat i estructurat.  El nostre recull consta de 26 poemes en tres cicles.  El llibre comença amb un poema prologal, “L’escriba Nu”, i acaba amb un potent poema final o epilogal, que té la funció expressa de deixar el conjunt obert i inacabat.

Els tres poemes de més pes conceptual, “L’escriba Nu”, “La Sínia i L’Estrella” i “L’Àngel de la Llum”, serveixen per vertebrar el llibre i, al mateix temps, pautar els tres cicles individuals que integren o fonamenten el llibre.  És a dir, “L’escriba Nu” inicia el primer cicle de deu poemes, d’”Ocells de mitjanit” fins a “Sísif”.  Després, “La Sínia i l’Estrella” enceta el cicle mitjà de cinc poemes, d’”En un indret…” a “El meu cor, a dalt d’un arbre”.  I finalment, “L’Àngel de la llum” comença el cicle final de vuit poemes, d’”Anna Dorm” a “Anna total”.

Al seu torn, cada cicle té, d’alguna manera, un gran centre temàtic.  El gran centre temàtic del primer cicle és la vida.  El del segon cicle és la poesia i la bellesa.  I el del tercer és l’amor.  Ara bé, tranversalment tots els altres temes del llibre giren al voltant d’aquest destacat centre temàtic de cadascuna de les tres parts del llibre.  Després, quan baixem encara més al detall, veiem que, al seu torn, tots els altres poemes de cada cicle tenen també el seu propi nucli temàtic.

D’aquesta manera, si agafem el primer cicle com a exemple concret, podem veure com el poema “L’escriba Nu” posa al descobert tota una sèrie de temes que s’aniran tractant puntualment al llarg de tot el cicle i al llarg de tot el llibre.  A continuació anem trobant els altres temes.  El vitalisme a “Ocells de mitjanit”, que queda tan brillantment expressat al vers “Oh, sempre més, més, més!”, repetit tres vegades al llarg del poema.  El canvi i la permanència a “Estances de Lòria”.  La importància de la realitat immediata a “Dic la flor”.  El dolor i la sofrença a “Després d’haver perdut la visió en l’ull esquerre”.  La poesia a “Dues variacions sobre temes navajos”.  El temps a “Corranda”.  La voluntat de renaixença a “Cançó”.  La duplicitat a “Crida”.  La condició humana a “Sísif”.  És senzillament magistral el mètode que empra Bartra perquè el llibre quedi tan ben travat.

Un altre recurs tècnic que Bartra emprava per travar el seu llibre era la repetició calculada de certs mots, conceptes o imatges.  Pensem en la importància de les paraules “ull” o “llum” al llarg del recull.  També podríem citar el cas del substantiu “cant” i les diverses formes del verb “cantar”.  O el cas paral·lel de “vol” i “volar”.  O la presència reiterada de la paraula “amor” a partir del poema “Anna dorm”.  Després, trobem elements de la simbologia de Bartra com l’estrella, l’ametller, l’oreneta i altres, que apareixen una vegada i una altra.  En alguns moments, Bartra utilitzava la repetició com a motiu d’anticipació.  Per exemple, trobem la sínia a “L’escriba Nu” i “Ocells de mitjanit”, que ens preparen per al gran poema “La Sínia i l’Estrella”, que surt més endavant.

Poques literatures del món tenen el privilegi de comptar amb un llibre d’aquesta magnitud sobre la gran aventura final de la vida.  Agustí Bartra va morir tal com havia viscut:  amb valentia,  risc, passió, ambició, intel·ligència, consciència, sensibilitat i plenitud.   El gall canta per tots dos és el darrer cim que assolir amb la seva magistral obra poètica on deixava gravada la seva existència.

Sant Cugat del Vallès, 18 d’abril de 2012

(Pròleg de D. Sam Abrams a El gall canta per tots dos, d’Agustí Bartra. Meteora, 2012. Barcelona)