Escafarlatejant amb Adrià Pujol a l’Empordà

22.04.2012

Adrià Pujol

Darrerament han aparegut a les llibreries uns quants títols que són una mena de revisió del gènere del dietari, ben arrelat en la tradició de la literatura catalana. En aquest context situo el nou llibre d’Adrià Pujol Cruells Escafarlata d’Empordà (La Bisbal d’Empordà: Sidillà 2011).
L’Adrià Pujol és un begurenc militant, antropòleg de professió, emparaulat de vocació. Com ell mateix descriu en el llibre, es considera un pària voluntari, una mena de desarrelat per voluntat pròpia (desarrelat de l’Empordà en tant que resident habitual a Barcelona, desarrelat de la tradició familiar, desarrelat en la mesura que tots tenim una relació ambigua amb el nostre passat…). I és des d’aquesta situació privilegiada de mitjancer entre mons diversos que s’aturarà a nedar en la seva història personal amb una mirada heterodoxa i desacomplexada (mirar enrere suposa sempre desempolsar-se de complexos).
No es tracta, però, d’un llibre de memòries a l’ús, perquè l’autor sap que els llibres de memòries lineals són una farsa. La memòria no és una cinta de gravació —resulta una metàfora anacrònica ja…—, sinó un bagul —un mundu en deien a casa— on es desen més o menys desordenats els records. Un dietari de memòries és per definició un gènere literari diferent del relat històric: el dietari comporta un cert grau de violència necessària.
L’autor, de fet, explica al lector què pretén ell amb el llibre: compara l’exercici que fa amb l’intent de remuntar un riu, el de la vida. Però com que no pots narrar mentre lluites amb els embats del corrent d’aigua que et ve de cara, proposa d’aturar-se —a l’atzar?— als rabeigs que va trobant, als meandres on el corrent ho permet, fins i tot a preses que artificialment ell crea com si fos un castor. I llavors relatar-ho. Amb tot, l’autor deixa ben clar que el lector no trobarà un conjunt d’episodis narrats cronològicament seguint un mateix gènere literari, sinó que toparà amb fragments, retalls esparsos i aparentment desordenats de memòria; i dic “aparentment” perquè de seguida s’intueix en els pedaços una unitat, un rerefons, que és la mirada irrepetible de qui narra provant d’entendre’s a si mateixa. En aquest sentit, no és casual que enceti el llibre amb la narració del dia de l’enterrament de la mare. Enmig del caos aparent (en aquest cas de la memòria) necessitem posar un axis mundi.
Tampoc tenen uniformitat els gèneres utilitzats per narrar els fragments (hi trobem capítols que són anotacions antropològiques, poemes —fins i tot un amb ritme de sardana—, jocs genials amb palíndroms, apunts de diari…), ni el to (uns tenen el to de relat d’observador neutre, altres el to juganer de qui vol collonar, altres el to sincer de qui mira els ulls dels moments crucials de la seva existència, altres el to irreverent d’una sobretaula regada…), ni el llenguatge (cada capítol té el llenguatge que l’episodi demana, sense cap altra pretensió que l’honestedat), ni les citacions que obren cada una de les anotacions del dietari. L’heterodòxia formal té alguna cosa de sinceritat.
El llibre és, doncs, un dietari sorneguer, una mena de joc de l’autor amb si mateix, barreja de quadern d’observacions d’un antropòleg curiós i llibreta de poeta perplex. És l’exercici creatiu de qui vol ser cronista d’un temps i d’un ecosistema i alhora de qui té la voluntat de restablir una certa relació cordial amb si mateix (aquella que només aconseguim si ens remuntem a la que teníem —o creiem que teníem— a la infantesa). Llàstima que l’esforç de fer una cartografia existencial sigui un dels treballs d’Heracles.