Adrià, no m’acollonis

29.05.2017

“El paisatge de l’Empordà Petit és el que les senyores en diuen una monada”, escrivia Josep Pla. Limitada per la serra de l’Albera i el massís de les Gavarres, aquesta plana, que s’ha dividit en dues comarques, l’Alt Empordà i el Baix Empordà —distribució més aviat aleatòria i administrativa que no pas sentida pels seus residents—, s’estén des de França, pel nord, fins a la Selva, pel sud. Però el que veritablement caracteritza aquest territori que té una sortida natural al mar és la seva gent, que fan segons el vent que hi toqui. Habitants atramuntanats.

Adrià Pujol a Plaça Tetuan | © BiBi Oye

Pla la va descriure; Llach la cantava; Carles Fages de Climent en parlava; Salvador Dalí la va pintar. I Adrià Pujol, que la té entre cella i cella, la intenta comprendre. Què té la terra empordanesa que fascini tant? Segons Pujol, que a banda d’escriptor és antropòleg, ser empordanès determina la manera de ser d’un mateix. I ens ho argumenta en la seva última obra, La carpeta és blava (LaBreu Edicions, 2017), un llibre que es troba a mig camí entre el dietarisme, l’assaig, l’antropologia i el treball de camp. Un tot terreny.

Anem a pams. Adrià Pujol, nascut en aquell “triangle de les Bermudes” —tal com ell mateix ho anomena— format per Begur, Palafrugell i Regencós, ja ens n’havia parlat en altres llibres seus (Escafarlata d’Empordà i Picadura de Barcelona, sobretot, tots dos publicats per Sidillà Edicions). Precisament a Escafarlata d’Empordà feia un retrat dels paisatges, dels esdeveniments i de les persones que formaven part dels seus records empordanesos. A La carpeta és blava —nom que, per cert, recorda molt a Pla— fa tota una altra cosa: aventurar-se a explicar, per a tot aquell que no ho conegui prou, el perquè d’aquest caràcter empordanès, que es caracteritza per allò que ell qualifica com a collonar.

Però què és això de collonar? “Un dia l’escriptor Xavier Febrés em va dir que collonar és complaure’s a prendre el pèl, és llibertat de crítica i forma part de l’alegria del contraopinar”, escriu Pujol. “Hi ha un determinisme geogràfic, un fatalisme ancestral, que fa que els nascuts en aquest indret hagin d’aprendre a collonar per sobreviure. És la selecció natural. Perquè collonar s’hereta, es mama, es palpa, i es rep tan bon punt es té consciència i memòria”, afegeix al pròleg Miquel Martín. Collonar, o acollonar, és un esport típicament empordanès: en un article publicat el 2012 aquí mateix, a Núvol, Adrià Pujol explicava la tornada de la seva àvia a Barcelona. Des que s’havia casat que havia viscut a Palafrugell, però amb 82 anys, va decidir tornar a la capital. “L’àvia era barcelonina, però s’havia empordanitzat molt”, recordava l’escriptor a l’article. Què volia dir això que s’havia empordanitzat? Doncs, això, que “collonava el personal”.

A partir d’una conversa distesa —farcida amb vi, cervesa i sonsos fregits— entre dos amics, en Iakim, un arquitecte barceloní instal·lat a l’Empordà, i el narrador —darrere del qual es pot sentir la veu de Pujol—, s’explora aquest humor local, nostrat, inclassificable però que alhora forma un conjunt uniforme. “Penso que el collonar cus l’Empordà. El relliga per sobre dels pecats originals. Sempre hi ha una manera de fer, un credo o una deformació que serveixen per cicatritzar el grup”, observa l’autor.

Aquesta recerca sobre l’humor local ha obsedit l’escriptor durant vint anys —any amunt, any avall. Fins i tot li ha calgut remuntar-se a pensadors com Aristòtil, Kant, Hegel o Bataille per comprendre’l. Per a Adrià Pujol aquest llibre era necessari: “Com a empordanès perseguia un llibre sobre l’humor local, em semblava que n’hi havia d’haver un”.

Aquest dimarts 30 de maig L’Avenç celebra la #SoiréePerec amb motiu de la publicació de L’eclipsi, la traducció que Adrià Pujol ha fet de La disparition de Geogre Perec. Serà una festa verbívora amb totes les de la llei a les 20h a l’Espai Brossa La Seca. La celebració coincideix amb els 40 anys de la revista L’Avenç i els 10 anys de Llibres de L’Avenç. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. El verb empordanès és “collonar”, no pas “acollonar” (que vol dir “acovardir”) ni “acollonir”, que té un altre sentit. Potser és que, amb el títol, heu volgut collonar els lectors…

  2. Potser volíeu reproduir la forma pronominal empordanesa, però llavors hauríeu hagut d’escriure “no me collonis”…