Ada Castells. Pura sang

27.11.2012

Ada Castells va guanyar el premi Sant Joan amb ‘Pura sang’. Xavier Serrahima ha llegit la novel·la i us en fa la ressenya a Núvol. 

 

Ada Castells | Foto Núria Roig

 

La casualitat ha volgut que hagi coincidit en un mateix temps la representació al Teatre Nacional de La Bête de David Hirson, dirigida per Sergi Belbel —una tan divertida com esplèndida obra que posa en escena l’eterna lluita heraclitiana entre contraris, principalment entre teatre vulgar i culte, entre comèdia i drama, entre missatge i entreteniment— i la publicació d’una igualment extraordinària novel·la que planteja una confrontació similar entre conceptes fonamentals oposats: ésser o semblar, raó o fe, decidir o seguir.

Amb Pura sang (Edicions 62, Barcelona, 2012), merescut guanyador del Premi Sant Joan Unnim d’enguany, Ada Castells ens presenta la història d’una dona que és, ensems, totes les dones —si més no, totes aquelles que tenen fills. Una dona que, bo i arrossegant el feixuc bagatge del seu passat, tracta de trobar el seu lloc al món, de descobrir qui és. O, més exactament, és. De saber si serà capaç d’alliberar-se de la seva acumulació de successives servituds —personals, familiars, religioses… D’aconseguir, per expressar-ho en termes heideggerians, ésser-en-el-món; que és, també i alhora, ésser en el temps.

El pelegrinatge existencial de la inoblidable protagonista del llibre, una noia barcelonina casada amb l’acabalat hereu d’una noble nissaga menorquina, la família Solivella, convençuda que tant l’illa com la casa pairal del seu marit la rescabalaran de les angoixes passades, començarà a partir del moment que tingui un fill i descobreixi que la família oculta un secret inconfessable. Un secret que li exigirà fer front al major repte de la seva vida: demostrar si és capaç de prendre les regnes de la seva existència o permet que segueixin essent els altres els que continuïn fent-la ballar al so de la seva música.

És en aquest sentit que pren rellevància la citació que encapçala el llibre: “El capità / no és el capità. / El capità és el mar.”, de Jesús Lizano. Un leif motiv que es repetirà de manera recurrent al llarg de tota l’obra i que no pot ésser més escaient: el dilema cabdal és saber qui acabarà imposant-se a qui; si serà ella —“El capità era el capità. Jo era el capità. I el mar m’hauria d’obeir, a la força”, (pàg. 90)— o bé consentirà que sigui la força dels esdeveniments els que segueixin marcant la pauta: “el capità tornava a ser el mar, i jo només era una dona que s’havia conformat amb la condició de nàufrag. M’ofegava.”, (pàg. 118).

Una lluita ferotge, mai acabada de decantar del tot, permanentment irresolta, entre la passivitat (un lema còmplice, una consigna per no haver de decidir res”, pàg. 55) i l’acció (La capitana he de ser jo, costi el que costi”, pàg. 280); entre la comoditat de deixar fer, de deixar-se dur (“Em va aconsellar que deixés que les coses fluïssin, com un riu. [...]”, pag. 218) o decidir (“De cap manera. No, jo no deixaria que el riu fluís. [...] Sí, aquella nit de derrota em vaig reivindicar: intervencionista, individualista, inconformista”, Íd.).

El dilema definitiu de Sílvia és si vol viure de veritat, si està disposada a acceptar el risc de “finalitzar d’una vegada aquella espera que no em permetia agafar les regnes de la meva vida”, (pàg. 205) o deixar que sigui la vida qui la visqui a ella. Per a provar d’esbrinar la resposta definitiva, si és que existeix, li caldrà, abans de res, interrogar-se pregonament a ella mateixa i, sobretot, posar en qüestió la figura convencional de la dona, la seva humiliant i absurda subsidiarietat. Li caldrà procurar ésser ella mateixa, superar l’abisme sever entre l’aparença i la realitat, entre el semblar i l’ésser, atès que “No ens creiem que les aparences ens enganyen fins que no ens han enganyat”, (pàg. 187), per la qual cosa “«Si alguna cosa aprendran els meus fills, és que ningú no és el que sembla”, (pàg. 250).

Castells no pot tenir-ho més clar ni dir-ho més alt: “una persona ha de viure tal com és, no tal com voldria ser o, encara pitjor, tal com els altres voldrien que fos”, (pàg. 15); “Sentia ràbia per haver caigut en una vida que no era la meva”, (pàg. 25); “fins a quin extrem m’havia separat de la meva vida”, (pàg. 43). Tan hereva del seu propi passat com ho són els Solivella del seu, la protagonista de Pura sang es plany amargament per “haver desatès el meu camí natural, per haver triat la comoditat de les convencions, per no haver-me atrevit a ser jo mateixa”, (pàg. 31). La seva família l’ha educada de tal manera que no se sent capaç “d’encarar de nou la realitat amb totes les seves misèries”, (pàg. 131).

Gens habituada a decidir, a fer en comptes de laisser faire, laisser passer, se submergirà en la facilitat del dubte i sap que li costarà déu i ajut —si és que mai ho aconsegueix— determinar si “«Estàs preparada per ser qui ets?»”, (pàg. 173). Una frase, sens dubte, cabdal: gosarà fer la passa endavant definitiva, acceptarà el gran repte heideggerià d’ésser en el món? Perquè, “No és fàcil —i menys en una dona, i no és pas únicament per una qüestió de feminisme o masclisme, sinó d’herència històrica (en l’obra de Castells el pes de l’herència i de la dificultat extrema de deslliurar-se dels seus estigmes és també central)— alliberar-se d’una servitud tan incrustada”, (pàg. 215).

Tot i les dificultats que hi troba, una vegada reconeix que fins aquell moment s’havia limitat a fer “una simple excursió per la perifèria de la vida”, (pàg. 220), esdevé conscient que, per més costa amunt que se li faci, li pertoca acceptar el risc: “era jo qui ara havia de fer l’esforç de reconciliar-me amb el destí. Si m’hi empantanegava, si m’hi ofegava o si arribava a dic sec, era problema meu”, (pàg. 224).

Llavors se li fa avinent que per a deslliurar-se de la “llosa de l’esclavatge” (pàg. 101) que la sotmet no n’hi haurà prou amb desfer-se de la servitud que la reclou i la tenalla al casalot de Menorca —per més que sigui la més evident i visible—, sinó que li caldrà combatre, encara amb major “paciència” i “coratge” les seves servituds interiors; aquelles servituds amagades, tan secretes com el misteri que la família Solivella procura mantenir ocult a tot preu. Servituds que són, almenys, tan abjectes i perilloses com les exteriors. Principalment, perquè li impedeixen ésser allò que és; o, més exactament, allò que hauria d’ésser.

 

Ada Castells al programa Via Llibre

 

Per començar, perquè, tal i com anirà descobrint progressivament la protagonista —i nosaltres amb ella—, com qualsevol persona, és una serventa del seu passat, d’allò en què els seus pares l’han convertida. Sílvia no tan sols es troba “ancorada a Son Blanc”, (pàg. 128) sinó també, i sobretot, a la llavor dels dies d’ahir, que la feren com és —i com no pot deixar d’ésser: “Érem un animal prehistòric, amorf i, sobretot, lent”, (Pàg. 166). Raó per la qual acabarà concloent que la vida és sempre un “viatge cap al seu passat”, (pàg. 277).

Aprendrà, pagant-ho amb uns horribles patiments, que la situen al caire del precipici de la follia, que “l’acte més heroic de tots” és conformar-se al fet que “la nostra justa mesura, petita i voluble, anèmica, maleïdament fràgil” és la d’ésser “humans”, (pàg. 194). Que no és gens senzill deixar enrere la servitud i començar a ésser del tot lliures perquè som esclaus de nosaltres mateixos, del nostre caràcter —com molt bé il·lustra la faula de la granota i l’escorpí, atribuïda a Isop. Caràcter que es forja en la infància, que en ocasions ens conforta —“Per consolar-me em vaig refugiar en el passat”, (pàg. 16)— però sovint ens fa incapaços d’abordar en condicions el món d’allí fora.

Segurament per aquesta raó la sobtada col·lisió de la protagonista amb el món real ens duu a la memòria no tan sols el viatge iniciàtic d’Odisseu sinó, encara amb major força, el record de la veu de La repetició de Søren Kierkegaard: “Adéu-siau! Adéu! Oh tu, deliciosa esperança de la joventut, per què tens tantíssima pressa? Allò a què vols donar encalç no existeix, i tu existeixes amb prou feines! Adéu-siau! [...] Adéu! Tu, delícia dels boscos, quan t’he volgut mirar, t’havies marcit…”.

De la mateixa manera, Sílvia, com a hereva d’aquest passat, és esclava de la religió que li han llegat els seus pares; religió que la manté en una permanent condició infantívola, convertint-la en incapaç d’actuar o decidir: “Em limitava a esperar que un miracle ho capgirés tot”, (pàg. 55). Em comptes d’acarar la realitat, es recolza en una seguretat (teòricament) salvadora, convençuda que l’empara de tot; en un refugi tan agraït i còmode —“La comoditat sempre va ser la seva màxima”, (pàg. 243)— com perillós. Perillós tant per a ella com per a tots els que l’envolten.

Incapaç de decidir —i, per tant, d’ésser­­—, de saber que “La vida no es delega”, (pàg. 268), limitant-se a deixar “que les coses fluïssin, com un riu”, (pàg. 218), serà “el canal invisible de la vida”, (pàg. 223), el que s’acabarà imposant: sense capità al timó, més tard o més aviat la barca de la vida quotidiana s’acabarà estavellant contra les roques. Quan ja no li sigui possible “fugir”, quan no li resti altre remei que deixar enrere el “refugi” —o els refugis— i deixar el port segur (la religió, les decisions dels altres…), naufragarà, indefectiblement: “Això és la vida real i jo sangloto, ajupida.”, pàg. 248).

Constatarà, dolorosament, que l’essència de la vida és que constantment “es mou com un riu que flueix” (pàg. 241) i que si no és capaç d’adaptar-s’hi, i amb rapidesa —recordem que l’obra, per més que la família Solivella sembla entestar-se en creure-s’ho, no transcorre al segle XIX, sinó al XXI (de nou, aparença i realitat, incapacitat d’assumir la veritat)—, estarà perdut, car la riuada de la vida la negarà: “només era una dona que s’havia conformat amb la condició de nàufrag. M’ofegava”, (pàg. 118). Si no és capaç de decidir el seu rumb, seran d’altres, o la vida mateixa, qui ho farà per ella. Raó per la qual, incapaç d’adaptar-se als canvis, Sílvia se sent a tot arreu —i no tan sols a Son Blanc— “engabiada, sense rumb”, (pàg. 241).

En aquest punt és paradigmàtica la figura de la dona de l’hospital que parla pel mòbil, i que no tan sols està disposada a “deixar morir —frase tant o més paradigmàtica— dues hores sense cap neguit”, sinó que “s’hi conforma amb una ànima d’esclau ben domada”, (pàg. 240). Altra volta la importància de la confrontació de dualitats, tothora presents a la novel·la: passivitat o acció; decidir o acceptar (o, més exactament, resignar-se a acceptar); capità o grumet; esclau o senyor.

Per descomptat, podríem prosseguir destacant d’altres característiques del llibre —l’acumulació de termes relacionats amb el mar o el riu; la seva vessant fosca o gòtica, que ens retrotreu al segle XIX; la confrontació entre el creure i el voler creure, d’influència dostoievskiana; l’èmfasi en la fugida com a (falsa) solució dels conflictes; l’omnipresència de la figura de “la dona del quadre” que en ocasions compleix una funció modernitzada del Retrat de Dorian Grey; les constants referències bíbliques (i alguna de mitològica); les reflexions artístiques o creatives, una cert aroma que recorda a la millor prosa de Maria de la Pau Janer, (especialment a Màrmara)…—, però entenem que, segurament, ja ens hem allargat més que no hauria convingut.

Conclourem, doncs, l’anàlisi literària d’aquesta obra —constituïda amb frases breus, pràcticament sense punts i comes, que avança a gran velocitat per a acabar deixant-nos sense alè, que fa gaudir i pensar alhora— indicant que, si no fos per temor que ens causa la possibilitat d’ésser malentesos, no dubtaríem en afirmar que aquesta darrera obra seva confirma que Ada Castells és una pura sang literària de primera magnitud.

    diumenge 28 i dilluns 29 d’octubre del mmxii

www.racodelaparaula.cat

 

Podeu consultar el nou web d’Ada Castells aquí.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Retroenllaç: Crítica de Pura Sang a Núvol escrita per Xavier Serrahima : adacastells.cat

  2. Retroenllaç: Pura sang, Ada Castells

  3. Retroenllaç: Lectura del mes de maig, “Pura sang” d’Ada Castells | Biblioteca Trinitari Fabregat