Acta literària de la decadència valenciana

6.10.2012

 

Esperança Camps | Foto Prats i Camps

Hi hagué un llarg període, no massa llunyà en el temps, en el qual els narradors valencians no s’hi veien interpel·lats per la seua realitat coetània. Fruit de la necessitat d’explicar la pròpia història, de les modes, de voler reproduir el camí marcat en els vuitanta per autors com ara Josep Lozano o Joan Francesc Mira (entre d’altres raons editorials, algunes poc confessables), la novel·la històrica i les seues ramificacions es convertiren en una mena de monocultiu literari al País Valencià. Val a dir que els anys de govern socialista en la Generalitat no foren una etapa molt excitant o inspiradora. Però tot just quan aquell individu alt i bronzejat, amb aspecte de relacions públiques de discoteca costanera, es va fer amb les regnes de l’autonomia, s’intuïa l’espectacular canvi de paradigma polític i social que finalment es produí. Per als escriptors s’obria un món de possibilitats literàries. Alguns, com ara Ferran Torrent i la trilogia encetada amb Societat limitada, entraren en matèria. Però ara que es confirmen tots els pitjors auguris, ara que la bèstia jau amb les entranyes obertes, el terreny de joc és immens. I els escriptors, com a col·lectiu, farien una cert desistiment de les seues funcions si no li conten a les generacions presents i futures com i quan es va fotre tot.

Una de les primeres plomes a aplicar-s’hi en aquesta crònica de la defunció, és una menorquina arrelada a València, Esperança Camps. Sota l’embolcall d’una edició de butxaca, Col·lecció particular (Moll, 2012), trobem un despietat i vigorós retrat de les classes benestants valencianes. L’elecció del personatge principal, Xavier Morant, un galerista i marxant d’art amb un passat progressista, és el primer encert, en evitar clixés de l’estil del constructor self made man o del regidor de poble a qui li cau en les butxaques una actuació urbanística. “Xavier Morant és un cagadubtes”, és la primera frase de la novel·la. Però aquest tarannà indecís no li impedeix fer negocis tèrbols en aquella claveguera adornada amb rams de flors verinoses. El protagonista fa la seua contribució particular al clima de luxuriosa mediocritat, de flatulències individuals i col·lectives. L’espectacle del mercat de la carn i les voluntats, del tràfec d’incompetències, d’abolició dels escrúpols, de la ràbia especuladora, de la intel·ligència castrada. Infecte i dissortadament recognoscible.

La presentació de la història, la creació dels personatges, és competent, a mida de l’ofici i la ja dilatada trajectòria d’Esperança Camps. Però allò que fa de la novel·la una lectura absorbent és el seu devastador tram final, una progressió climàtica ben construïda, com uns amenaçadors tambors de guerra que van pujant intensitat en la mesura que s’acosten a nosaltres. Fins el desenllaç, el final del paràgraf únic amb què està articulada la narració, un esquema adient a la forma en la que el lector transita per Col·lecció particular a la velocitat, no podia ser d’una altra manera, d’un luxós automòbil esportiu que acaba estavellant-se amb violència.

Heus ací que, una possible novel·la de transició, una mena d’acta literària de la decadència valenciana concisa però intensa, editada sense premi i a pocs mesos de l’aparició del llibre pel qual fou guardonada Esperança Camps amb el Ciutat de Xàtiva, podria ser considerada una de les millors de l’autora.

Col·lecció particular (Editorial Moll, 2012, col·lecció Les Illes d’Or), 137 pàgines.