A Roma sense gaire amor

24.09.2012

 


 

 

Després del gran èxit que va suposar Midnight in Paris, ara en Woody Allen ens porta A Roma amb Amor. Quatre històries inconnexes i gairebé irrellevants que el cineasta aprofitarà per fer una postal de la ciutat eterna. Carrerons empedrats i ben il·luminats, l’ambient bucòlic del Trastevere, la magnificència del coliseu i el romanticisme romà, se’ns presenten amanits amb els clàssics del pop italià. Una vegada més i seguint l’estela de les seves darreres produccions europees, Allen aprofita l’excusa de la turista nord-americana per oferir-nos una postal subvencionada pel govern italià. I tot acabaria pràcticament aquí si no fos per la sempre àcida mirada del director que aprofita l’avinentesa per dir el que pensa sense pèls a la llengua. El film ens interroga sobre com algú pot passar de la nit al dia a esdevenir una celebritat sense haver fet absolutament res. I ens demostra com el síndrome d’abstinència aflora quan la fama s’esvaeix. Per al paper del nou ric és gairebé imprescindible el gran Roberto Benigni, que broda una interpretació feta gairebé a mida. Un altre dels temes que es posen sobre la taula és la banalització de l’òpera contemporània i com les grans produccions actuals poden arribar a transgredir la puresa del gènere fins a fer el ridícul més absolut.

El sempre neuròtic Allen torna a formar part del càsting després de sis anys i com a espectadors agraïm el seu paper que, juntament amb la seva llengua afilada i l’abans citat Benigni, aconsegueixen que el film s’aguanti. Als dos actors s’hi sumen Alec Baldwin, la reconeguda Ellen Page o Penélope Cruz, que repeteix amb el cineasta. Ara bé, tot aquest talent està força desaprofitat amb unes historietes que no tenen cap mena de transcendència i que fins a un cert punt s’acosten al surrealisme.

 

Confiem que aviat s’acabin els treballs per encàrrec i puguem tornar a gaudir de la “filo-novayorkitat” del director, que sembla que només s’inspiri prop de casa. Ara bé, els amants de les pel·lícules d’Allen no hem de patir, perquè lluny de l’esgotament, el director ja ha anunciat que prepara un nou film per a l’any vinent i que en aquesta ocasió l’escenari triat serà San Francisco. Ara bé, caldrà esperar un any per descobrir si tornem a les bones èpoques de Manhattan o si ens haurem de conformar amb una Vicky, Cristina, Barcelona qualsevol.

@orioltoro  Blog d’Oriol Toro: Diari Il·lustrat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Hi anava amb certes expectatives, però la he trobat repetitiva, decebedora i fins i tot avorrida, tret d’alguna frase enginyosa i veure Roma que sempre m’agrada. Benigni bé, però el seu paper no: trillat i previsible. No es tan espantosa com la de Barcelona, però pitjor que la de Paris, que es salvaba. A veure si l’estimat Allen canvia de productor i ens obsequia novament amb el seu enginy.

  2. Retroenllaç: “A Roma con amor”: els encertats retrats d’en Woody « Batec de Cultura

  3. Si les pelicul·les de Woody Allen s’allarguen una vegada acabades al café del costat del cinema ja em dono per satisfet. No sé si es molt italià que una noia senzilla i de poble es posi al llit amb un lladre que acaba de conèixer però per altre banda el trastebere es encantador. Lo de cantar a la dutxa està bé l’acudit, però sentir gairebé tot el concert potser es passa l’home.