A l’arca de Noè hi cap tothom

Limbo. És una proposta que no hauria de passar desapercebuda. Per rupturista. Per original. I perquè posa de manifest una realitat amagada i ens posa a tots plegats un mirall davant el rostre per qüestionar-nos la nostra pròpia identitat.

En un món tristament binari com el nostre, les notes dissonants sovint troben un difícil encaix. Per això cal aplaudir la iniciativa del Teatre Gaudí i de la companyia Les Impuxibles per portar la transsexualitat a escena a través de Limbo, un híbrid de dansa, teatre i música que recull part de les vivències i experiències d’en Miquel Missé i en Pol Galofré, dos activistes trans que despullen amb intensitat el seu interior. Fins l’1 de març.

Limbo, Clara i Ariadna Peya, Teatre Gaudí

L’espectacle es diu Limbo, però podria perfectament titular-se (al)BERT(a) perquè, al cap i a la fi, són les vivències i l’imaginari de l’Albert -que abans era la Berta-, unes “pàgines viscudes”, com els agrada dir a l’Era de les Impuxibles, de persones reals que viuen en primera persona la realitat de la transsexualitat i que formulen i expressen a viva veu el que pensen del trànsit i de la idea de gènere de la nostra societat. És el quart espectacle d’aquesta jove companyia nascuda fa poc més de tres anys, dirigit amb sensibilitat per Míriam Escurriola. És la història d’un trànsit, d’un viatge personalíssim a les entranyes més profundes d’un ésser humà, al fons de la seva ànima, que es materialitza en una fusió de dansa-teatre i música en directe.

La transsexualitat femenina encara és raonablement visible. Si preguntem a la concurrència, per exemple, que n’anomenin una, la carismàtica actriu Bibiana Fernández encapçala el rànquing: és, sense dubte, la transsexual espanyola més coneguda i famosa. La seguiria de prop, i només per aquells que filin més prim, la canària Carla Antonelli, també actriu i alhora diputada pel PSOE a l’Assemblea de Madrid. Ara bé, si a algú se li interroga per un transsexual masculí (això és, el pas de dona a home) amb tota probabilitat el més comú dels mortals es queda mut. Potser els consumidors de TV Trash esmentarien un concursant de l’inefable Gran Hermano de fa algunes edicions i para de comptar.

Partim, doncs, de la invisibilitat dins la invisibilitat, que ja és dir. “Ja està. Ho he aconseguit. Passo. Que què passo? Passo com a noi. Quin concepte més horrible: “passo com a noi”. No era que “sóc un noi”? Però quin noi? Un noi cis [de cisgènere: persona que està conforme amb el gènere que se li va assignar al néixer] no ho seré mai, sóc un noi trans. I m’encanta, no ho canviaria, és com em sento millor. Però ara passo. Passo com a noi cis amb tot el que això comporta”, escriu el documentalista Pol Galofré a Pikara Magazine, en aquest externs article sobre la seva condició, molt interessant de llegir. “M’he dibuixat un mapa per quan surti de casa poder tornar, ja que tots els senyals que em trobo em conviden a marxar. M’he construït una disfressa que faci que m’assembli a un home, però al cap de poques hores ja vull tornar a ser una persona”, diu el sociòleg Miquel Missé, co-autor del llibre El género desordenado: críticas en torno a la patologización de la transexualidad, o del més recent Transexualidades, otras miradas posibles. Cap dels dos arriba als 30, han estat i són activistes del col·lectiu trans de Barcelona, i des de la seva mirada rica i diversa aporten el seu granet de sorra en l’àmbit de la sensibilització, l’educació i la visualització d’aquesta realitat.

Les seves experiències han servit per nodrir, amb la sàvia mà del dramaturg Marc Rosich, aquest espectacle que convida a reflexionar sobre què vol dir ser transgènere i sobre la recerca de la pròpia identitat. Així, arrancant en el control de seguretat d’un aeroport, en què la imatge física del protagonista (una esplèndida Mariona Castillo) no casa amb la seva documentació i se la convida a romandre a la zona del duty free fins que es desfaci el malentès, retinguda en aquest limbe que dóna nom a l’espectacle, es desgranen un compendi de situacions quotidianes que condicionen la seva existència del dia a dia. Les visites i el tractament que dispensa un (metafòric?) Dr. Noè, un gest tant íntim com orinar, l’amor encara no materialitzat per por al rebuig, la carta als reis que mai es va complir… I inevitablement s’escolen les etiquetes, que tan mal fan i que no duen enlloc.

Molt ben acompanyada per les altres dues ballarines (Ariadna Peya i Tatiana Monells) i per la pianista Clara Peya, la funció aconsegueix un dels millors moments quan fa dialogar el jo masculí i femení del protagonista. En definitiva, el diàleg amb l’altre JO: “haig de quadrar en aquest món?”, “No veig ni un home ni un cos, només una persona”. “El teu cos ja no és peatge ni frontera”. “Quina masculinitat vols? Quin noi vols ser?”. Preguntes complexes de difícil resposta. No menys impactant és l’angoixa, l’ofec que traspua la Berta –i que ens encomana- quan s’embena els pits per esdevenir l’Albert. Miguel Missé té un videoart penjat a vimeo que ho il·lustra perfectament i que de forma magnífica es plasma en la funció.

BERTA-ALBERT. (al)BERT(a). Limbo. És una proposta que no hauria de passar desapercebuda. Per rupturista. Per original. I perquè posa de manifest una realitat amagada i ens posa a tots plegats un mirall davant el rostre per qüestionar-nos la nostra pròpia identitat.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació