32 rue Vandenbranden

30.07.2012

Paisatges onírics que salten de la lascívia a la tenebrositat.

Per la mà de neu que recobreix l’escenari, les rulots velles i el vent que satura la pista de so podríem dir que som a prop de l’Àrtic, o en alguna zona muntanyosa. Un personatge camina en la foscor, sentim els crits d’una criatura que plora en un racó i aquesta figura misteriosa s’hi acosta: és un nen que brama sota una caravana. Després d’uns segons d’incertesa, l’ombra desconeguda comença a tapar-lo fins a colgar-lo de neu.

La companyia Peeping Tom ha presentat 32 rue Vandenbranden al Teatre Lliure de Montjuïc

 

Enganys, miratges, visions. O cortines que es tanquen soles, maletes que floten, personatges capaços d’arrencar-se el cor: fins ara seure al Teatre Lliure era preparar-se perquè ens expliquessin alguna història o, com a molt, obrir tots els canals del cervell si ens enfrontem a un espectacle de dansa, però els Peeping Tom ho han dinamitat tot amb una inquietant sèrie de retaules a mig camí entre la mímica i la dansa, el teatre i la gimnàstica, a mig camí entre la màgia més blanca i les pelis de por.
A ‘32 rue Vandenbranden‘ no hi ha una història pròpiament dita, només se’ns presenten episodis de la rutina paranormal que guia aquesta congregació de rulots. Hi viuen tres occidentals i dos coreans, però en cap moment acabem de treure’n l’entrellat: un personatge surt de la seva caravana i comença a ballar i tocar-se sensualment, com posseït per una lascívia infernal. De sobte s’atura en veure tres esquiadors nòrdics que entren a escena. Un d’ells, en veure un exòtic coreà palplantat enmig del prat nevat s’hi acosta, el saluda i demana si s’hi pot fer una foto. Un dels companys els retrata i segons després marxen contents, aliens a la sordidesa del moment.
La veïna de davant truca la porta, obrim i la veiem, però tanquem la porta i decidim ignorar-la. La veïna torna a trucar al timbre, ara obro jo sola però la veïna no és enlloc, i en sortir a veure què coi passa la porta de la meva caravana es tanca de cop i per la finestra veig la veïna fornicar amb el meu marit. Quan, després de xisclar desesperada, el marit es digna a obrir-la porta me n’adono que no ha passat res: la veïna torna a ser fora, però a dins s’hi ha deixat el cor.

Doblegant els cossos per doblegar la realitat, els Peeping Tom s’han especialitzat en inventar aquesta mena de paisatges onírics, aquesta mena de rutines surreals plenes de moviments impossibles. Si a això hi afegim una banda sonora realment inquietant, por de pel·lícula de l’estil Bernard Herrmann o Angelo Badalamenti, el resultat és un malson de David Lynch teatralitzat. Amb aquest fascinant joc d’aparicions i desaparicions, moments on s’atura el temps o on la gravetat s’inverteix, els Peeping Tom han portat al Teatre Lliure de Montjuïc un dels espectacles més rars i fascinants que recordo en molts anys.