Shakespeare: “Això és un somni fugaç”

Shakespeare torna al Teatre Nacional. El director Joan Ollé va estrenar dimecres El somni d’una nit d’estiu’, que es podrà veure fins al 18 de gener a la Sala Gran del TNC. La producció s’acompanya de l’exposició Shakespeare a Catalunya al vestíbul del teatre i un col·loqui amb Núria Ribó divendres 28 de novembre. Podeu  descarregar el dossier de premsa aquí.  

L’ús i abús que s’ha fet al llarg del temps d’aquesta obra de William Shakespeare és tan evident que, davant d’una nova proposta, un s’hi acosta amb una certa prevenció. De les tones d’estudis i comentaris que l’obra ha propiciat hi ha un retall de Jan Kott, estudiós polonès exiliat als EUA, especialista en Shakespeare, que ho resumeix quan diu: “Ja fa temps que el teatre s’ha limitat a convertir l’obra en una mena de conte dels Germans Grimm i possiblement aquesta sigui la raó per la qual la nitidesa i la brutalitat de les situacions i els diàlegs han quedat completament desdibuixats quan es representa.”

Em sembla que el director Joan Ollé s’hi ha acostat amb la mateixa prevenció que abans esmentava i que ha lluitat contra aquesta dinàmica que denunciava Jan Kott. ‘El somni d’una nit d’estiu’ és una de les obres de Shakespeare que més s’ha escapat del teatre convencional i ha arribat a diferents estadis fins al punt que és gairebé una obra, prèviament espigolada, que forma part del repartiment de capçalera de l’àrea de teatre de molts centres educatius, tant d’escoles com d’instituts.

No cal dir que l’atractiu i la versatilitat de l’obra perquè sigui així rau en el gruix de la seva trama quan s’entra en l’espai màgic del bosc i ja no deixa aquesta juguesca que William Shakespeare es va inventar entre el somni dels personatges del món real amb les trapelleries malintencionades i poderoses dels habitants del més enllà, protagonitzades, a més, per un personatge fet a mida del gènere fantàstic com és el follet Puck.

¿Però què deu tenir ‘El somni d’una nit d’estiu’ que els espectadors que ja s’afaiten, com si fossin adolescents, hi continuen trobant un atractiu especial? ¿Deu ser per allò que el somni de joventut no mor mai?

Segurament que conscient d’això, Joan Ollé ha forçat el pistó de l’erotisme que, sota un embolcall ingenu i fantasiós, amaga l’obra. I és d’aquesta manera que la intenció oculta de Shakespeare recobra el seu valor i, de passada, enforteix la poètica i el lirisme que conté i que tan sovint ha quedat en un segon terme.

Aquesta nova versió d”El somni d’una nit d’estiu’, lluminosa i acolorida a la vegada, se situa en un espai escenogràfic on tot s’insinua i la reinterpretació es deixa a la imaginació dels espectadors: el palau de les noces, amb una simple estructura de fusta de columnes de partenó de l’antiga Atenes, que sembla una maqueta gegant de la façana principal del mateix TNC; el bosc fantàstic, amb troncs d’arbre sense fullatge i escales de fusta penjades com en un quadre surrealista; i un vestuari que recrea un espai simbòlic i que enllaça amb la fantasia del món màgic d’Oberon i Titània, rei i reina de les fades, l’elegància dels joves comensals del casament i els ducs d’Atenes, i la menestralia, amb camioneta inclosa, de la troupe de comediants de barraca (fuster, teixidor, calderer, adobador de molles i ebenista), caracteritzats a mig camí entre la dècada dels anys trenta i la dels quaranta, salpebrats amb un registre lingüístic popular (mà esquerra del traductor Joan Sellent) que contrasta amb el registre més elevat dels personatges del món fantàstic i el que es podria qualificar d’estàndard dels personatges del món real.

Aquesta tríada de registres és el que fa que l’obra no estableixi una frontera entre espectadors primerencs i espectadors madurs perquè tots, com deia, hi trobaran l’acció, el personatge o la situació que els acabi captivant. Joan Ollé ha treballat també aquesta possibilitat: el jove amb patinet i faldilla, el jove amb pantalons curts, les noies que ja saben el que volen, la maleta de viatge que fa de carretó de les golfes, la baralla dels dos pretendents amb espases de fusta… i sobretot les diferents caracteritzacions del follet Puck, artífex per encàrrec d’Oberon de tot l’embolic d’amor, odi i romanticisme per mor de l’elixir de la flor amb poders màgics. Que aquesta versió d”El somni d’una nit d’estiu’, doncs, s’hagi programat en un període que enllaça amb les festes de Nadal i Reis no és casualitat perquè l’espectacle és idoni per a una opció teatral familiar.

Però no n’hi hauria prou si només fos això. I els espectadors hi trobaran un repartiment que no deixa cap personatge a l’atzar. El duc d’Atenes i la reina de les amazones (Pere Eugeni Font i Victòria Pagès); el mestre de cerimònies i pare d’Egeu (Enric Majó); la jove Hèrmia, enamorada de Liandre (Clàudia Benito); el jove Lisandre, l’enamorat d’Hèrmia (Albert Prat); el jove Demetri, el pretendent d’Hèrmia (Guillem Motos); la fràgil Helena, l’enamorada de Demetri, Laura Pujolàs; la troupe de menestrals: Joan Anguera, Xicu Masó (personatge clau en la trama tant a l’hora de l’assaig i la representació del teatre dins el teatre com el seu “viatge al·lucinat” amb cap d’ase al regne de Titània i les fades), Oriol Tramvia, Xavier Soler àlies “Doctor Soler” i Eduard Muntada, amb acordió inclòs. Lluís Marco i Mercè Arànega, corones al cap, tenen a la seva mà els personatges del rei i la reina de les fades, Oberon i Titània; i els acompanyen dues fades —el pressupost no dóna per a un estol més nombrós, suposo!—, Flor de Pèsol i Teranyina (Carol Muakuku i Rosa Muñoz), i al fons, en un racó del bosc, el pianista (Dani Espasa / Gregori Ferrer) que posa en solfa els canvis d’escena i l’ambientació del món fantàstic del bosc.

Sí, he deixat el follet Puck per al final. Personatge essencial, en el paper que interpreta un camaleònic Pau Viñals —llenguatge nítid, clar, potent, picada d’ullet inclosa i gairebé imperceptible al registre Flotats des de dalt d’un arbre— i que, amb el temps i amb espectadors que no siguin els d’estrena, aconseguirà que l’auditori al complet el segueixi sense complexos en l’últim tram de l’obra: “Si us hem ofès, no en feu cas: / som ombres, som esperits, / i això és un somni fugaç / que heu fabricat… (adormits); / si ha estat un esforç balder / i una pobra fantasia, / prometo que un altre… (diiiaaa) / si cal, ja ho farem més bé. / Si no castigueu xiulant / els errors d’aquesta faula, / jo us donc la meva… (paraaaula) / que aviat s’esmenaran, / o podreu dir que heu mentit… / tingueu, doncs, molt bona… (niiit); / i si aplaudiu, tanmateix, / us ho pagaré amb escreix.”

«El somni d’una nit d’estiu», de William Shakespeare. Títol original: «A Midsummer Night’s Dream». Traducció: Joan Sellent. Intèrprets: Joan Anguera, Mercè Arànega, Clàudia Benito, Dani Espasa, Pere Eugeni Font, Enric Majó, Lluís Marco, Xicu Masó, Guillem Motos, Carol Muakuku, Eduard Muntada, Rosa Muñoz, Xavier Soler, Victòria Pagés, Albert Prat, Laura Pujolàs, Oriol Tramvia i Pau Viñals. Moviment: Andrés Corchero. Escenografia: Sebastià Brosa i Judit Colomer. Ajudant d’escenografia: Judit Colomer. Realització escenografia: Taller Jorba-Miró. Il·luminació: Lionel Spycher. Ajudant il·luminació: Carles Borràs. So: Damien Bazin. Caracterització: Núria Llunell. Vestuari: Míriam Compte. Realització vestuari: Goretti Puente. Ajudant en pràctiques vestuari: Núria Milà. Ajudant vestuari: Laura Garcia. Moviment: Andrés Corchero. Assessorament literari: Lola Josa. Assessorament de lluites: Anna Carné. Pianistes: Dani Espasa i Gregori Ferrer. Música: Manos Hadjidakis i Dani Espasa. Direcció musical: Dani Espasa. Ajudant de direcció: Iban Beltran. Direcció: Joan Ollé. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 19 novembre 2014.